dilluns, 23 d’abril del 2018

Guanyadors dels microrelats en blog 2018

Categoria d'adults

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.


Pseudònim: esventat

Categoria juvenil

La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.





Nom: Ona Vilà

dimarts, 17 d’abril del 2018

Entre naps i cols

I em sóc dit a mi mateixa “Pepita, que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però els anys passen tan de pressa que ja ni els atraput. I jo em sentut valenta per fer mercats un parei d’anys més. Les meves filles em diuen que no sé què d’una residència i el senyor metge que tindré treballs a tornar a caminar i que... prou tu! Que me’n ensortiré i que tal dia farà un any. Que jo sóc viscut una guerra i tot i anar de mal borràs, un refomut fèmur trencat no em farà pas tancar la parada!


La vida, una contínua prova

La vida és una contínua prova, on per sort o per desgràcia ens trobarem obstacle que ens impediran tirar endavant, però encara que al principi sembli que no és possible superar-los, és important saber que res ho és, sempre i quant lluitis. Encara que caiguem mil vegades, si persistim i ens esforcem encara que costi, al final ho aconseguirem, ja que les coses que realment importen no són fàcils d’aconseguir. Per tot això s’ha de tenir present que “Cal abandonar mai la tasca ni l’esperança”.


Fill meu


S’obre la porta i entra un aire ple de fum de tabac, olor a drogues i pudor a alcohol , puja per les escales i es deixa caure al llit. Quan la casa torna a estar en silenci m’aixeco del llit, s’ha deixat la porta oberta com sempre que torna de alguna festa i s’estira quan està a punt de creuar la línia del coma. Encara penja en la paret una foto vella i el somriure innocent de aquell nen em fa tenir clar que no s’ha de abandonar mai la tasca ni l’esperança i que, un dia, el meu fill tornarà.





Xut i...

L’entrenador saltava nerviós a la banda. Donava instruccions als jugadors, entre ordres i súpliques, crits desesperats... 
De sobte, falta a favor. L’oportunitat de victòria. I un crit li va sortir del pit:” Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. No sabia per què se li havia acudit la frase que la seva parella lingüística de l’escola d’adults li havia ensenyat aquell mateix matí. 
El xut va sortir de la bota fort, sec, potent, col·locat i la pilota, com una fletxa, es va clavar veloç...




dilluns, 16 d’abril del 2018

Nihil nove sub sole

-“Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”!, va repetir en veu alta.
-Qui ha proposat aquest eslògan? És genial. És el que hem de trametre als votants: treball i constància per aconseguir el nostre anhel, sense perdre l’esperança... És un resum perfecte de la situació actual. Qui l’ha pensat?”, va demanar de nou el cap de campanya.
-Pompeu Fabra fa una colla d’anys”, va piular el becari, tímid, des del fons de la sala.
El silenci es va imposar. Res ha canviat tant. Cal continuar lluitant.


Una àvia moderna

Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre. Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances! No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipi... 
L’àvia de Capçanes que aquests dies la tenim a casa està endreçant la cuina. De sobte em diu: “-Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena”. 
-“Què dius àvia? faig jo. “-No pots parlar normal i no en català antic?”, afegeixo. I ella, seca, em diu –“que estudiïs, coi”.





Microrrelat

‘’Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança’’, i és veritat, ja que amb esforç i dedicació tot es pot aconseguir. Costa de creure, però, ja que això pot ser un llarg camí, que significa un món d’experiències que vas col·leccionant a la teva motxilla de vivències, portant-la allà on vagis. Per tant, cal no rendir-se mai. ‘’És clar, és fàcil dir-ho’’, i sí, jo pensava el mateix, però a mesura que vas madurant i canviant la forma de pensar, et vas adonant que és veritat.




divendres, 13 d’abril del 2018

La nova família

Avui, vaig a donar la benvinguda a la família Díaz, que es van mudar ahir. En tocar la portar, em ve a obrir la filla i la mare i em convida a berenar. Quan entro veig el pare estressat, perquè no li surten les galetes de xocolata, però va dir: ”No cal abandonar mai ni la tasca ni l’esparança”.


dijous, 12 d’abril del 2018

El gos parlant

Hi havia una vegada un gos o el seu amo. Un dia l’amo se’n va anar a passejar el gos per un camí i el va deixar anar. Després d’uns quilòmetres el gos va veure un esquirol i va sortir disparat a agafar-lo. L’amo el va trobar en una central nuclear, s’hi va apropar amb por i el gos li va parlar. L’amo es va espantar molt i va sortir corrents a avisar a la seva família per veure si estava somiant i quan la família va veure el gos, li van dir :”cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. 



Darrera cada esforç hi ha la recompensa

Un dia d’aquests la mestra de català va decidir posar-nos deures: concretament una redacció, per l’endemà. Suposadament, jo ja la tenia pensada. Però en el moment de començar a escriure no em sortia l’inspiració. M’anava desesperant i no sabia què fer. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. - (vaig pensar). Quan ja ho donava tot per perdut: Entrà la meva mare a l’habitació. Ella em començà a parlar, i de cop m’arribà la idea que em faltava.



Un dia escandalós

Hi havia una vegada un nen que treia molt bones notes. Era el més estudiós de tota la seva classe, però un dia no va tenir temps d’estudiar a causa dels extraescolars. Quan va arribar a casa seva es va preocupar per l’opinió del seus pares. La mare es va adonar que estava trist per la nota obtinguda. Ella se li acostà i li va dir: ‘‘Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.’’ A partir d’aquell dia, es va proposar distribuir el temps entre els estudis i el extraescolars.


dimecres, 11 d’abril del 2018

Els exàmens d'en Pep

En Pep era el mes intel·ligent de la classe, i sempre tenia una mica de competivitat, per treure més bona nota, amb els seus companys. Un dia en Pep tenia un examen de matemàtiques i, com que sempre vol treure la millor nota de la classe, estava tot el dia tancat a la habitació estudiant i s’anava estressant cada vegada més i més fins que va voler deixar-ho. La seva mare li va dir que un senyor que es diu Pompeu sempre deia que “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”


dimarts, 10 d’abril del 2018

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"


Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades. Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites per la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.


Un trencaclosques engrescador

Vam passar un matí molt avorrit pensant que la tarda seria igual. La meva germana Laia em va proposar fer un trencaclosques de cinc-centes peces i així ho vam fer.

Jo me'n vaig cansar i vaig parar; ella va continuar.

L’endemà vam veure el trencaclosques acabat i la mare va dir: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança". Per aquest motiu la mare n'hi va regalar un altre. Em vaig adonar que havia obtingut una recompensa.

dilluns, 9 d’abril del 2018

Temps d'espera

El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...


dimecres, 4 d’abril del 2018

Esperança

Va cloure parsimoniosament els ulls, en desig de la foscor després del cop que la realitat li va fer. Només desitjava que tot acabés, però ell sol no podia, n’era incapaç. De sobte el vent bufà i una suau carícia li va recórrer el braç. No temis, li diu, sóc jo, la teva única fe. I en silenci absolut el va fer recordar que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I amb una exhalació va sortir de la foscor, amb aires renovats, decidit altre cop a lluitar contra els seus pecats.



El Pare pare


- Però Pare, vostè em va dir que…
- Germana Dolors, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.
- Exacte Pare, la tasca. Però vostè em va dir que era...
- Va ser només una relliscada, germana.
- Si, ja, però aquestes dues ratlletes volen dir que estic...
- Que està què, germana?
- Doncs això,... I que vostè es el pare.
- Si germana, jo sóc el Pare de tots i totes.
- No Pare, crec que no m’ha entès.



dimarts, 3 d’abril del 2018

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.


La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.


Mar de llàgrimes


Amb la pell arrugada, resseca i colrada segueix sortint cada tarda a mar. És l'única distracció que li queda, l’única manera d’empènyer els dies cap endavant. Es segueix repetint que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, però ja no s’ho creu. Només anhela tornar a port i que la Carmeta l’esperi a la punta de l’espigó, bressolant aquell mocador blanc, però no. Una llàgrima li regalima galta avall i cau, perdent-se entre les onades del mar. El mar on descansa la seva estimada Carmeta.


Perduts?


Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança! -cridà el capità a la tripulació de l'Estrellat.
Tot era aigua, només el sol que es començava a amagar a l'horitzó els acompanyava. Estaven perduts, però tot i així el capità els continuava escridassant amb aquella cantarella.
Ja ho deia ja, el seu company de cabina, aquell no era un bon nom per a una nau…