Va cloure parsimoniosament els ulls, en desig de la foscor després del cop que la realitat li va fer. Només desitjava que tot acabés, però ell sol no podia, n’era incapaç. De sobte el vent bufà i una suau carícia li va recórrer el braç. No temis, li diu, sóc jo, la teva única fe. I en silenci absolut el va fer recordar que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I amb una exhalació va sortir de la foscor, amb aires renovats, decidit altre cop a lluitar contra els seus pecats.
