Obro la finestra confiant que el dia serà clar. Els genolls inflats em
tiben cap al llit. Estic cansada, adolorida i sola. Obro la porta de l’armari i
somric en veure-hi el paper penjat mesos enrere: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.
Llegeixo cada matí aquesta frase, que em renova
la força. És el clic que em fa canviar la cara, arreglar-me i sortir a enfortir
els meus vells genolls. I animo les amigues, anem a esmorzar i seguim mantenint
viva la nostra il.lusió de viure i somriure.