Entre naps i cols

I em sóc dit a mi mateixa “Pepita, que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però els anys passen tan de pressa que ja ni els atraput. I jo em sentut valenta per fer mercats un parei d’anys més. Les meves filles em diuen que no sé què d’una residència i el senyor metge que tindré treballs a tornar a caminar i que... prou tu! Que me’n ensortiré i que tal dia farà un any. Que jo sóc viscut una guerra i tot i anar de mal borràs, un refomut fèmur trencat no em farà pas tancar la parada!

Nihil nove sub sole

-“Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”!, va repetir en veu alta.

-Qui ha proposat aquest eslògan? És genial. És el que hem de trametre als votants: treball i constància per aconseguir el nostre anhel, sense perdre l’esperança... És un resum perfecte de la situació actual. Qui l’ha pensat?”, va demanar de nou el cap de campanya.

-Pompeu Fabra fa una colla d’anys”, va piular el becari, tímid, des del fons de la sala.

El silenci es va imposar. Res ha canviat tant. Cal continuar lluitant.

Temps d'espera

El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...

El Pare pare

- Però Pare, vostè em va dir que…

- Germana Dolors, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

- Exacte Pare, la tasca. Però vostè em va dir que era...

- Va ser només una relliscada, germana.

- Si, ja, però aquestes dues ratlletes volen dir que estic...

- Que està què, germana?

- Doncs això,... I que vostè es el pare.

- Si germana, jo sóc el Pare de tots i totes.

- No Pare, crec que no m’ha entès.

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.

Mar de llàgrimes

Amb la pell arrugada, resseca i colrada segueix sortint cada tarda a mar. És l'única distracció que li queda, l’única manera d’empènyer els dies cap endavant. Es segueix repetint que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, però ja no s’ho creu. Només anhela tornar a port i que la Carmeta l’esperi a la punta de l’espigó, bressolant aquell mocador blanc, però no. Una llàgrima li regalima galta avall i cau, perdent-se entre les onades del mar. El mar on descansa la seva estimada Carmeta.

Perduts?

Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança! -cridà el capità a la tripulació de l'Estrellat.

Tot era aigua, només el sol que es començava a amagar a l'horitzó els acompanyava. Estaven perduts, però tot i així el capità els continuava escridassant amb aquella cantarella.

Ja ho deia ja, el seu company de cabina, aquell no era un bon nom per a una nau…

 

Iaia

Fa dies que provo d’embastar, cosir, trencar el fil amb les dents i res. La iaia ho feia distretament, amb la mirada perduda pensant qui sap què, escoltant una ràdio de fusta atrotinada i afònica. Ella, asseguda a la freda sala de cosir i anar fent... Jo, ara, amb tota la meva voluntat i mossegant-me els llavis, perdo els nervis al primer intent d’enfilar. Un forat massa petit per encabir somnis. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Quins somnis tenia la iaia entre puntada i puntada?

Tieta

Obro la finestra confiant que el dia serà clar. Els genolls inflats em tiben cap al llit. Estic cansada, adolorida i sola. Obro la porta de l’armari i somric en veure-hi el paper penjat mesos enrere: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Llegeixo cada matí aquesta frase, que em renova la força. És el clic que em fa canviar la cara, arreglar-me i sortir a enfortir els meus vells genolls. I animo les amigues, anem a esmorzar i seguim mantenint viva la nostra il.lusió de viure i somriure.

Arrugues de colors

Ella tenia moltes arrugues, jo les hi coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat, estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment, regalant-nos un preciós darrer somriure.

Renúncia

-Penseu, doncs, fer-li cas al vell?

-Preneu esment amic meu, ell és el meu pare, i com a tal, li dec obediència.

-Però està estroncant la vostra vertadera voluntat, el vostre destí…

-Prou! No se’n parli més. El sacerdoci no podrà esdevenir la meva raó de ser.

-I aleshores?

-Tinc fe, potser la vida em depara altres projectes més engrescadors.

-Em corprèn, la valentia amb què ho afronteu!

-Creieu-me, apreciat amic, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!