Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre. Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances! No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipi...
L’àvia de Capçanes que aquests dies la tenim a casa està endreçant la cuina. De sobte em diu: “-Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena”.
-“Què dius àvia? faig jo. “-No pots parlar normal i no en català antic?”, afegeixo. I ella, seca, em diu –“que estudiïs, coi”.
