EL MEU AVI

En obrir  la porta del laboratori me'l vaig trovar allà, com sempre. Treballava dia i nit amb el seu projecte.

S'ha d'estar sonat. Una màquina del temps?  Si realment hagués estat possible, ja s'hauria inventat!

Em vaig recolzar un segon, l'havia de convèncer perquè baixés a sopar. Quan… de sobte… una palanca es va activar… i… l'essencial es invisible als ulls!

PLOVIA

Plovia sense parar, i cada gota que queia eren dos llàgrimes més que sortien dels meus ulls. Recordava el camí que aquell petit individu va recòrrer al meu costat. No m'esperava aquesta decisió del destí, però així va ser. Aquells ulls blaus, intensos de mirada clara, que mai podré treure dels meus pensaments, un dia es van apagar. L'essencial és invisible als ulls, i encara que ja no la vegi, la segueixo estimant tant com quan estava aquí al meu costat. No, no era només un gat…

RESPIRA

Per què dius que l’essencial és invisible als ulls?

Les coses que importen no es poden veure.

Com quines?

Com l’amor, la solidaritat, la salut, la pau, l’honestedat, l’esforç, l’empatia, la música... jo què sé, n’hi ha tantes com aigua al mar.

Però hi ha moltíssimes coses que són essencials per viure i que sí que es veuen, com els diners i els aliments...

Accepto que tot això que dius és important, malgrat tot, el més essencial continua sent invisible als ulls.

I què és?

L’aire que respires.

MALSON

Porto treballant molts anys dia i nit, no tinc amics ni tampoc família als qui estimar, però al cap i a la fi tinc molts diners; per què, doncs, m'avorreixo? —vaig pensar—. Es clar, segur que es perquè no parlo ni miro ni escolto ningú des de fa molts anys.

Tots aquests que porto sense treballar els hauria pogut aprofitar tot aquest temps per estar amb algú.

De sobte em vaig despertar i vaig pensar "l'essencial és invisible als ulls".  Sort que tot això havia estat un malson.

 

TAPA'M ELS ULLS

En Pau que tot s’ho mirava amb les mans parades sempre esperant rebre alguna cosa. Que només coneixia l’amor per conveniència. A qui tothom al seu voltant havia ensenyat a estimar amb la vista i no amb el cor, a només sentir no a escoltar, a cridar paraules buides no a parlar, a valorar a la gent pel físic no per qui realment eren. Va ser la Laura una noia cega qui li va demostrar que  l’essencial és invisible als ulls, doncs si no ho fos, com podrien els cecs estimar?