TANCA ELS ULLS PER VEURE

En el seu reflex hi veu una dona de mirada perduda; a l’altra banda del vidre, s’hi superposa la figura estirada i absent de qui ho ha compartit tot amb ella. Com si mirés per la finestra d’un tren en marxa, veu passar les estacions de la vida. Tanca els ulls ben fort i una mà sobre l’espatlla la relaxa, mentre els llavis, que tant ha estimat, li xiuxiuegen que l’essencial és invisible als ulls i que ell ara forma part d’ella. Somriu, obre els ulls i deixa el reflex enrere.

 

 

Arrugues de colors

Ella tenia moltes arrugues, jo les hi coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat, estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment, regalant-nos un preciós darrer somriure.