Xut i...

L’entrenador saltava nerviós a la banda. Donava instruccions als jugadors, entre ordres i súpliques, crits desesperats... 

De sobte, falta a favor. L’oportunitat de victòria. I un crit li va sortir del pit:” Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. No sabia per què se li havia acudit la frase que la seva parella lingüística de l’escola d’adults li havia ensenyat aquell mateix matí. 

El xut va sortir de la bota fort, sec, potent, col·locat i la pilota, com una fletxa, es va clavar veloç...

La medicina de l'ànima

Les parets es mouen. S’hi sent la pluja i el vent amenaça d’emportar-s’ho tot. Però els llibres s’apilonen desordenadament damunt de caixes, de taules mig trencades i de bancs en mal estat. Nens i nenes riuen, fullejant llibres en idiomes que no havien vist mai abans. Ningú els diu que callin o guardin silenci. Escola o biblioteca? Tan s’hi val. A fora, tot és misèria, por, desesperació, desesperança. Però a dins, tot és imaginació, somni i esperança. És una llum dins el camp de refugiats.

PUNT I FINAL

Tota la vida va ser un tauró. El seu èxit el precedia. Sempre envoltat d’aduladors llepaculs, que frisaven per tallar la mà que públicament besaven. No passava un minut sol, però ho estava. Res el va omplir, res el va satisfer, no parava de desitjar. Pobre és aquell qui rep i no dóna. No es va fer mereixedor de la vida que li va ser donada: mai va ser capaç de donar ni un minut de la seva vida. Ara però, resta en solitud, en silenci, res no té, res no és. Sol. Fosc. Immòbil. Oblidat. Per sempre.