Una nit diferent

Un dia a la biblioteca del meu poble, em vaig decidir per una novel·la d'història que semblava molt interessant. Mentre llegia, em vaig trobar al mig d'aquell bosc, on hi havia uns cavallers a punt de començar una gran batalla. Tothom era molt violent. Vaig sentir molta por; un d’ells, venia per mi, amb una espasa ben punxeguda, i just a punt que passés alguna cosa dolenta, vaig veure una mà que m'agafava i m'estirava. Era la mà de la bibliotecària que m'avisava que m'havia quedat adormida.

Em dic diccionari

Em dic diccionari i visc a la biblioteca en unes lleixes amb molts amics. Durant uns anys em sentia proper a les persones perquè venien a buscar-me quan tenien dubtes o no sabien el significat d’algunes paraules. Em sentia viu quan giraven les meves pagines, sentia com un pessigolleig que em provocava alegria. Un dia tot això va canviar, em va sortir un enemic, el Google. Ara aquest pessigolleig es dona poques vegades, però sóc feliç perquè la gent que ara m’agafa té pocs recursos.

La biblioteca

La Mariona va anar, a la tarda, a la biblioteca. La bibliotecària li va dir que podia endur-se uns quants llibres. Va veure uns llibres que mai havia vist, però eren diferents als altres: portaven cadenats! Dels llibres va sortir un fum que mai havia ensumat. De dins van sortir uns monstres espantosos i es van escapar dels seus llibres! La Mariona va demanar ajuda a la bibliotecària i juntes van atrapar tots els monstres. Ella va entendre el perquè d’aquells llibres que ningú buscava ni volia.

El misteri dels llibres

Un senyor molt llest que tenia poders màgics, vivia a Torroella de Montgrí. Sabia tot el que havia passat l’any 500 a.C o el que passaria l’any 2500. Cada cop que descobria quelcom, el seu cap anava creixent fins que un dia li va explotar. Tots els seus estudis, les seves prediccions, els seus invents, van quedar escrits als llibres que ara ens trobem quan passegem per una biblioteca. Gràcies a ell, les pàgines blanques d’abans, ara tenen un contingut per ensenyar.

La biblioteca per ocells

L´oncle Miliu te dos grans passions a la seva vida, els ocells i llegir. Un mal dia el seu ocell, el Sr. Plomes es va morir de vellet, a ell també li agradava molt llegir, cada dia a les 4 de la tarda l’oncle i l’ocell llegien dos capítols d’algun llibre però el Sr. Plomes no va poder acabar El Quixot. En honor seu, per ser el lloro que més llibres havia llegit van reformar casa seva en la primera biblioteca per ocells i va tenir molt d’èxit i ara els ocells la visiten.

Dimensió desconeguda

La Laura, asseguda rere el taulell de préstec, va sentir com el misteriós visitant provocava un terrabastall a la secció de novel·les de ficció: llibres, revistes, còmics... tot el terra era un garbuix . Va aixecar-se d’una revolada i, indignada, es va dirigir a la zona de l’incident. Un soroll potent i alhora absorbent augmentava a mesura que s’hi apropava, com si un tornado s’anés empassant llibre rere llibre, plana rere plana, lletra rere lletra, a l’estrany visitant i a ella mateixa.

L'homoteca

Encara que no us ho acabeu de creure us asseguro que és cert. Són tres quarts de quatre i les portes de l’homoteca són tancades, la Febre d’Or, està nerviosa, vol saber més. Nomes en sap de lletres i necessita entendre el perquè dels números. L’homotecaria obre, la Febre d’Or, emocionada, es dirigeix a la secció de ciències, entre moltes possibilitats del prestatge escull l’exemplar més vell, té cent vint anys, es diu Joan i és matemàtic. L’agafa en préstec, el tornarà en quinze dies.

La meva lleixa favorita

Així que, quan vaig entrar a la biblioteca i m'ho vaig trobar tot fosc, vaig pensar que devia estar tancada. Tot i així, vaig avançar sigil·losament esperant que no hi hagués ningú.

Vaig anar cap a la meva lleixa favorita i vaig començar a fullejar els llibres que més m'agradaven. Alguns ja me'ls havia llegit, d'altres no, però embadalida per la manera com els escriptors expressaven tot al seu voltant em vaig deixar caure al terra i sense importar-me si algú em veia, no vaig parar de llegir.

Sí, sóc jo

Sí, sóc jo, un llibre de la biblioteca. Els meus amics i jo som una finestra oberta a l'aprenentatge. La gent ve a la biblioteca a llegir llibres entretinguts i divertits. Alguns se'ls emporten a casa, però de vegades els tornen trencats. Jo prefereixo quedar-me a la biblioteca. Com que sóc un llibre molt antic gairebé ningú no em vol llegir, però el que no saben és que els llibres més antics som els més savis.

Els llibres som les ales per volar cap a l'aventura.

 

Davant els meus ulls

Davant els meus ulls cremaven les flames de la història. Les lletres de milers de pergamins dansaven dins el foc que consumia les estanteries. Desenes de figures negres corrien de banda a banda amb galledes d'aigua intentant apagar les insistents flamerades que esborraven parts de la història. Jo no podia apartar la mirada d'aquell espectacle macabre, sense acabar d'assimilar el que acabava de fer. Aquella nit va cremar el món, aquella nit va cremar la biblioteca d'Alexandria.

Shh silenci

No és usual en mi entrar en una biblioteca. Tinc pànic al silenci. Aquell dia, obligat per la

necessitat d’informació pel treball de recerca, vaig endinsar-me en aquell silenciós món. Només entrar, vaig sentir com el silenci em paralitzava. Per batre’l em vaig posar els auriculars i m’hi vaig submergir. Mogut pel ritme de la música, vaig començar a colpejar la

taula. De cop la biblioteca va començar a sonar com una orquestra on els objectes eren els protagonistes. De fons un shh, i de nou silenci.

Solidaritat a la biblioteca

. L’altre dia, quan vaig entrar a la biblioteca vaig veure dos nens petits de sis i vuit anys que llegien “La Caputxeta vermella”, i quan van acabar el més petit va dir:

-Jo sóc el bo i tu ets el dolent.

Tot seguit el de vuit anys es va empipar. La bibliotecària que passava per allà els va preguntar:

-Què us passa?

Un va respondre:

-Que volem ser tots dos bons i cap de dolent.

Després vaig intervenir jo per posar pau i vaig dir:

-Ja faig jo de dolent.

Tots tres vam seguir jugant contents

Bocins de felicitat

Visc en un forat rere la lleixa de novel·la negra. A la tarda observo els infants que miren contes, els joves que fan deures d'escola i els avis que fullegen el diari. Quan per fi surt la lluna, la biblioteca queda buida. Surto del cau enmig del silenci i passejo entre les fileres de llibres. Em cabusso en la lectura d'un d'ells fins que els primers rajos de sol m'avisen que la nit s'acaba. Endreço el llibre i badallant torno cap al cau. Demà gaudiré altra volta d'aquest bocí de felicitat.

La medicina de l'ànima

Les parets es mouen. S’hi sent la pluja i el vent amenaça d’emportar-s’ho tot. Però els llibres s’apilonen desordenadament damunt de caixes, de taules mig trencades i de bancs en mal estat. Nens i nenes riuen, fullejant llibres en idiomes que no havien vist mai abans. Ningú els diu que callin o guardin silenci. Escola o biblioteca? Tan s’hi val. A fora, tot és misèria, por, desesperació, desesperança. Però a dins, tot és imaginació, somni i esperança. És una llum dins el camp de refugiats.

Sensacions llibreres

M’endinso altre vegada en aquell indret i m’aturo davant les lleixes. Miro. Retrocedeixo i em despisto amb altres exemplars. Torno a fixar-m'hi. Furgo impacient i l’enxampo amb inseguretat. Vull desplegar-lo i esbatanar-lo de manera especial, delicada, prudent.
Els meus dits assaboreixen cada part de la seva misteriosa i enigmàtica figura. L’essència que desprèn em captiva, m’absorbeix. Els meus ulls ansiosos em delaten; desitjo fullejar-lo i devorar-lo lletra per lletra fins a l’últim detall.

La criminalitat dels deures

Els deures sobre l'Expulsió dels moriscos l'obligaven a trepitjar la biblioteca, on temia que l'opressió dels llibres l'ofegués en la cultura.

Va llegir que, en conquerir Granada, n'havien cremat la biblioteca per apagar l'Islam. Li semblava sentir l'escalfor i el crepitar de les flames, i crits. Es va sorprendre capficat en la lectura.

Els bombers es rendiren. El jove lector no responia al foc ni als seus crits. Havia entrat sabent-se víctima dels llibres, i poc després en retiraven el cadàver.

Ara deu fer uns quaranta anys...

Ara deu fer uns quaranta anys, anava a la biblioteca que ara es diu Pere Blasi, per veure'm amb el meu estimat. La biblioteca era petita, tenia poques taules i pocs llibres però sempre hi havia bons llibres per llegir. Ell i jo sempre ens asseiem junts a la mateixa taula dia si i dia també. Recordo la seva olor de tabac, una forta olor que se li enganxava a la roba, als cabells i a les mans.

Mai he deixat d'anar a les biblioteques veïnes però tot i així sempre em persegueix la seva olor.