Renúncia

-Penseu, doncs, fer-li cas al vell?

-Preneu esment amic meu, ell és el meu pare, i com a tal, li dec obediència.

-Però està estroncant la vostra vertadera voluntat, el vostre destí…

-Prou! No se’n parli més. El sacerdoci no podrà esdevenir la meva raó de ser.

-I aleshores?

-Tinc fe, potser la vida em depara altres projectes més engrescadors.

-Em corprèn, la valentia amb què ho afronteu!

-Creieu-me, apreciat amic, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!

XOP COM UN ÀNEC

Arribà xop com un ànec a l'estació, el tren ja fumejava, ella ja no hi era. Marxava quan de sobte ensopegà, baixà la mirada i veié un llibre abandonat a l'andana. L'arreplegà i a l'instant el reconegué, havien fruït plegats d'aquella lectura. L'obrí, amb cura, passà unes quantes pàgines rememorant bells records. S'aturà, veié en una pàgina un vers subratllat: "l'amor mou, el temor retreu". Pensà entristit que allò era la fi quan.. aixecà el cap i la divisà lluny, somriguent, picant-li l'ullet.