EQUILIBRI

És alta, estreta, bellugadissa... Li fa por, pànic, respecte... N’ha caigut tants cops. No és un esport fàcil. Ella ho sap. Risc, equilibri, moviment... I tècnica i esforç i entrenaments i temps... Fortalesa física sí, i encara més, mental... Concentració, disciplina, agilitat, coordinació. Sent tot aquest pes. El temor retreu. Bloqueig.

De la grada, ell la mira. Ella també. Mirades creuades. Li arriba la força. Sense mots, el pare li diu: -“Ho faràs bé”. Salta i executa. L’amor mou.

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRESÓ ENFANGADA

Plou. Les llàgrimes se’m desordenen. No distingeixo la llacada de la merda. Porto 5 dies somiant que el bot naufragà; 9, que els trets m’atraparen; 11, caient amb la mare. No sé què m’impedeix morir en l’intent ni perquè decideixo no rendir-me. Però ho faig. Jo, refugiada sense refugi, escric en cartrons trencats: primavera/esperança/futur/vida/LLIBERTAT. No sé si és l’amor a la mare, el que em mou, o a la supervivència. Però l’amor mou; el temor retreu. Deixo enrere petjades de por i de fang.

PORTO L'ANELL A LA BUTXACA...

Porto l’anell a la butxaca. No puc fallar, el meu pla està clar: esperar que no hi hagi ningú a la botiga, m’acosto a la Joana, m’agenollo, me’l trec de la butxaca i li demano. No em pot dir que no! L’amor mou, el temor retreu. Som-hi! Obro la porta, ja sóc dins. La Joana m’ha vist i somriu mentre despatxa la Lola que vol una barra de mig. Treu el moneder, paga i se’n va. Em toca a mi. M’acosto al mostrador, em mira i em diu què vull. Em poso la mà a la butxaca i li dic: un panet rodó, siusplau.

VERMELL

Ens vam saltar les normes, teníem pressa. Ni al banc del parc ni a les cinc en punt, vam coincidir just davant d’un semàfor. Els cotxes desfilaven incansables, la ciutat es movia. Tu i jo i el llum en vermell. Ens miràvem, jo reia impacient, tu et movies inquiet. Fins i tot un trist semàfor maldava per separar-nos, quina ironia. Com si no hi haguéssim pensat, vas prémer el botó. Però el verd no arribava, ni l’ambre...Tot d’una em vaig dir: l’amor mou; el temor retreu. I vaig creuar en vermell.

UN PETÓ

Per què? Doncs perquè ara se sent més home i més viu que mai. Perquè havia somiat aquest moment mil milions de vegades. Perquè l’ha observat cada tarda quan ella baixava a passejar per la vora de l’estany, al pati del Palau. I perquè sap que l’amor mou, el temor retreu, però sobretot l’amor mou, i només ella, amb amor de veritat, podia desfer l’encanteri. Perquè un petó et pot canviar la vida. I sobretot perquè fa cinc minuts, just abans del petó, ell encara era un gripau.

ALBIRANT UN SOMNI

Era feliç a la meva terra. Fugint de les bombes i la repressió, em parlaren de països sense fronteres. Vaig endinsar-me en un mar on hi vivien els Déus i ara és un infern que engoleix vides i esborra els noms.

Mans solidàries ens acullen i reconforten. L’amor mou.

Camino albirant un somni, però rotlles de filferro barren el pas. No sóc res, invisible a ulls cecs i silent a oïdes sordes. El passat espanta. El temor retreu.

Cercant la llibertat he esdevingut esclau. Malgrat tot somric: Tinc vida!

JO MAI MAI

- Jo mai mai t’he desitjat per sempre al meu costat, dic. Ella, la Sònia, beu, jo també, i ens mirem. Tots ens miren i riuen. Li toca a la Carla: - Jo mai mai he pensat que la Sònia hauria de deixar l’imbècil d’en Carlos i estar amb en Jordi- diu, i em mira i somriu. Tots riem, ens mirem i bevem. Li toca a la Sònia: - Jo mai mai he pensat que l’amor mou i el temor retreu,... Però ja no tinc por! – em mira i beu. Tots callen i jo em congelo. Però ja no tinc por. La miro i bec.

XOP COM UN ÀNEC

Arribà xop com un ànec a l'estació, el tren ja fumejava, ella ja no hi era. Marxava quan de sobte ensopegà, baixà la mirada i veié un llibre abandonat a l'andana. L'arreplegà i a l'instant el reconegué, havien fruït plegats d'aquella lectura. L'obrí, amb cura, passà unes quantes pàgines rememorant bells records. S'aturà, veié en una pàgina un vers subratllat: "l'amor mou, el temor retreu". Pensà entristit que allò era la fi quan.. aixecà el cap i la divisà lluny, somriguent, picant-li l'ullet.

VALGA'M DÉU

Dins del confessionari:

- Ave Maria Puríssima. – diu Mossèn Andreu.

- Pare, he pecat. – diu ella.

- Tots som humans i tots ens equivoquem. Quin és el teu pecat?

- Ja ho sap bé prou quin és el meu pecat! Pobre de mi!

- Filla, pobre és aquell qui rep, i no dóna.

- Doncs jo he rebut,... i donaré!

- Germana Conxita, oblidem el que ha passat entre nosaltres, el Senyor és comprensiu i,...

- Pare, és molt més complicat del que es pensa,...

- Ho sé, vostè és monja i jo...

- Sí vostè és el Pare,... i serà pare.