Les empentes primer i, de seguida, els cops de porra, les puntades o, fins i tot, les bales de goma, s'acarnissaven tot d'una contra aquella gent que, massa confiada com sempre, només volia exercir un dret tan evident com el de votar. Tot de càmeres, ulls més enllà del moment, desaven deleroses tots els detalls de l'escena. Només dos anys després, en el judici dels fets, els jutges dictaminaven que l'essencial és invisible als ulls i que qui gemega és simplement perquè ha rebut. Tururut.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Mostrar tots els missatges
dilluns, 8 d’abril del 2019
dilluns, 9 d’abril del 2018
Temps d'espera
El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...
Etiquetes de comentaris:
Adult 2018,
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque
dimarts, 11 d’abril del 2017
El drac surt del llibre
Aquell
dia ella va anar a la biblioteca d’hora per deixar-hi els diaris, que abans
havia recollit a la papereria, ben ordenats, perquè tots els lectors habituals
els trobessin a punt per a ser llegits. Molts d’ells ja es trobaven davant la
porta en espera de poder entrar en aquell espai tan agradable i acollidor.
Només que aquest cop s'hi va topar amb una sorpresa. Qui era aquell gran drac?
De seguida ho va entendre: Era el drac de Sant Jordi que venia a celebrar els
deu anys de la biblioteca.
Etiquetes de comentaris:
Adult 2017,
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque
dilluns, 31 de març del 2014
La clau contra el clau
Ens
besem, rebesem i de seguida ja ens hem tret la roba. Com un insaciable i
insondable destí, el camí de les nostres mans i dels nostres llavis sempre
troba un inimaginat indret de l'altre cos, on mai, fins ara, no hi havien estat,
tastat, sospesat, humitejat, insistit, fet fremir amb aquesta delectança tan
intensa, que es fa témer de no poder-la resistir. Mai no ens toquem prou. Però,
calla, amor, què sento? Altre cop la clau girant al pany: el meu marit!
Evaporem-nos!
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



