Quan els del "Movimiento"...

Quan els del " Movimiento" van convertir la Biblioteca Municipal en un saló recreatiu per a excombatents (dels seus, és clar), ľavi Gerard ja només va poder llegir quan anava a la comuna. Malauradament no defecà prou durant la vida com per acabar-se sencera "A la recerca del temps perdut" de Proust.

D'avui no passa

Restaven pocs minuts per al tancament. Estava disposada a fer-ho. Havia arribat el moment. D'aquell dia no passava. Li suaven les mans. Sabia que aquell pas la marcaria per tota la vida. No podia fallar, no ho faria. Així que es va acostar al taulell, va alçar una mica la veu perquè la poguessin sentir bé i… els hi va demanar si us plau si us plau que li fessin el carnet!!!

Melangia

Des de l’ampit de la finestra albira el món: el brogit del trànsit i la vida frenètica de la ciutat i, més enllà, la seva mirada travessa aquest formiguer i s’atura, complaguda, en el noi que cada dia seu al mateix lloc de la rònega biblioteca i fulleja, parsimoniós, les velles pàgines d’un grisenc manuscrit. L’olor de paper vell i de murs humits li arriben de l’altra banda del carrer. Li porten records amables, mentre una llàgrima li davalla galta avall. Si pogués tornar a ser bibliotecari...

El bibliotecari

Quan la senyora Caterina s’aixecà, deixà la revista a la prestatgeria i se’n va anar el bibliotecari va saber que ja era l’hora de tancar. Com cada dia, amb parsimònia, apagà l’ordinador, va tancar els llums i la porta i marxà cap a casa.

Si tot aixó no ho hagués fet de manera rutinària i sense esma s’hauria adonat que encara quedava un home, a la taula del fons, llegint un llibre, tot capficat i entotsolat.

Quan l’endemà obrí la porta el lector encara era allà.

Agraïment

Tots pelegrinem en una biblioteca en espiral. Una biblioteca pròpia, que creix a cada passa. Ara mateix, mentre la teva vista avança per aquest camí de lletres fressat per ulls de tots colors.

Jo, però, m’he rebel·lat: desfaig el camí resseguint les línies de dreta a esquerra. Recularé fins a l’origen del trajecte, el centre de l’espiral, on em retrobaré amb l’infant que vaig ser. I a qui seu al meu costat, iniciant-me en els difícils camins de lletra de pal, li donaré les gràcies.

Pèsol o cigró

Quan després d’haver-se llicenciat amb excel·lent, d’haver tret unes oposicions, d’haver-se casat i tingut mainada i d’haver treballat trenta-cinc anys a la Biblioteca Municipal li van dir que no era un pèsol sinó un cigró, no ho volgué acceptar de cap manera. Ell insistí, aportà documentació acreditant que era un pèsol negre del Berguedà. Però l’interventor ho va preceptuar d’un cop de ploma i el, fins ara, pèsol irredempt es partí pel mig i passà a millor vida.

L'un davant de l'altre

Asseguts l’un davant de l’altre, com cada tarda a la mateixa hora, a la mateixa taula. Jo faig veure que llegeixo i ella també. Aixeco la mirada per veure si em mira, i ella també, i veig que em mira i em faig l’orni i ella també. Li trepitjo el peu per sota la taula i diu “ai!” i un senyor “eh” i la bibliotecària “shht” i jo “ups!”. I ric una mica i ella també.

I així va començar tot i ja en fa set anys. Ara, l’un davant de l’altre, el mossèn em pregunta si la vull i dic “sí”,... i ella també.

Pirata!!

El nen de tres anys, el va veure aturat en una cantonada, el personatge més extraordinari que pogués descobrir: l'havia vist en els llibres de la Biblioteca Pere Blasi, i amb prou feines podia creure, estava a uns quants passos. ¡Mama és un Pirata! La mirada del nen el va conduir a la transformació més bella d'aquest home; va descobrir que era un Pirata, amb històries per explicar, amb una dignitat rescatada.

Complicitat

Vaig comprar el llibre per reposar-lo a la biblioteca, perquè mentre em embolicava l´història de Lenú i Lila, he bolcat el cafè a la taula i "l'amiga estupenda"  l'ha begut amb el gust que dóna amarar amb la pluja, ens hem quedat amb l'empremta que descobreix la complicitat eterna entre un bon cafè i un bon llibre.

El drac surt del llibre

Aquell dia ella va anar a la biblioteca d’hora per deixar-hi els diaris, que abans havia recollit a la papereria, ben ordenats, perquè tots els lectors habituals els trobessin a punt per a ser llegits. Molts d’ells ja es trobaven davant la porta en espera de poder entrar en aquell espai tan agradable i acollidor. Només que aquest cop s'hi va topar amb una sorpresa. Qui era aquell gran drac? De seguida ho va entendre: Era el drac de Sant Jordi que venia a celebrar els deu anys de la biblioteca.

Amors ocults

Entre els amors de nit a la biblioteca el més abracadabrant no fou la descoberta del de Tom Sawyer i Anna Karènina - un complex d'Èdip? - o aquell altre d'Alícia i el Capità Nemo - les tàctiques triomfadores d'un vell verd? -, sinó el de Mathilda i Gregor Samsa; més que res perquè aquest sols admès com a amant en el seu paper i aspecte de cuc més fastigós.

Enlleixats

Sempre en guàrdia, traient pit per no quedar arraconats, cada dia n’arriben de nous.

Esperant una manyaga t’engrapen i ja has begut oli, segrestat, del sofà al llit, del vàter a la cuina, impregnat amb totes les ferums, subratllat, rebregat i cisat per tots costats.

I els del Club, lletraferits que jugant entre pàgines et despullen i com un bon amant et resisteixes, fins a trobar l’enginy  d’intercanviar petits fragments, per relligar-te de nou i tornar a ser l’escollit.

Cafè amb llet

-Un café amb llet i un croissant.
-Com diu?
-Un café amb llet i un croissant, sisplau - va repetir distret, continuant la seva lectura.
El bibliotecari es va quedar tant esturat de la situació que va anar a buscar un café a
la màquina de la saleta, va treure el croissant que s'havia comprat al matí de sota el 
mostrador i li va donar.
-Tingui, convida la casa.
Al cap i a la fi, no podia trencar aquell moment sublim de concentració. La lectura en 
tot el seu esplendor!

Això és teu

Sabia que et trobaria entre les estanteries de la biblioteca. «Això és teu», vaig dir amb un fil de veu. Vas apartar la vista del llom d’un d’aquests autors que només tu coneixies i et vas quedar perplex, just en el lloc on més segur et senties. «No, no vull que em diguis res», vaig dir amb una llàgrima als ulls, subjectant el que t’oferia. Era una ampolla de whisky a mig buidar. «No, no puc suportar entrar casa, veure-la allà i pensar que mai més ens l’acabarem junts».

Lepisma saccharina

Eficaces destructores de tresors patrimonials, preferien el bon paper artesanal poc tractat industrialment, com el dels documents més antics i valuosos, per això s’amagaven en museus i gliptoteques. Ella vivia en biblioteques no cercant la qualitat material sinó la literària, no assaboria la cel·lulosa sinó la intensitat de la paraula, afamada per cruspir-se els mots d’aquell miserable amb la veu afònica de tant alçar-la contra aquells d’allà dalt. Era la mutant; la ignomínia de la seva espècie.

Seducció entre línies

L’havia conegut a la biblioteca. Desitjava veure’l, palpar-lo, sentir-lo. Era una veu harmoniosa encaixant a la perfecció dins d’un pentagrama que era jo. Contava la vida que anhelava, connectava amb la millor versió de mi mateixa. Marxar amb ell era un premi. Però no sempre podia… Avui en gaudia una altra dona. La gelosia em devorava. Vaig córrer cap a ella. Folla, vaig arrencar-li el llibre de les mans. Trencant-ne les pàgines rabiüda, amb les paraules desplomant-se, vaig sentir-me alliberada.

Una breu història d'amor

Em miro al mirall del bany de la biblioteca. Sorprès. Descobreixo que tinc el cos de papallona. Ens mirem. La papallona i jo. Enceto conversa.

“Papallona, una de les paraules que més m’agraden. Es bonica en molt idiomes. Mariposa, butterfly, papillon, farfalla o borboleta"

Ens tornem a mirar. Somriu i toca el dos...

Per les lleixes de Juvenil

- Una altra caixa?

- Una altra

- 50 llibres?

- 50

- La mateixa tarja?

- Sí: "Per les lleixes de Juvenil - O.M."

D'uns mesos ençà aquesta era la conversa habitual del 1er dijous de mes a la petita biblioteca. I també ho era el somriure murri d'un vellet que, llegint un diari, escoltava la conversa. L'Ot el tornava al seu lloc, sortia discretament, pujava al cotxe, mirava les caixes pendents de repartir… i era molt feliç. De casa massa pobra, fins als 20 anys no havia conegut la literatura. Ara era ric.

A-mor a l'art

Peluda, discreta, primera de la seva promoció, feia els encàrrecs silenciosament estenent el seu art en forma d'orificis.

L'olor del paper mesclat amb el de la cola l’enganxà en aquell món. Conscient que gaudir d'aquella professió, volia dir posar la seva vida en perill -cada vegada que perforava aspirava substàncies tòxiques- i tossuda de mena, no volgué canviar de feina i morí jove.

Actualment, companyes rosegadores de biblioteca, la recorden i l’homenatgen en record a tal preuat ofici.