I em sóc dit a mi mateixa “Pepita, que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però els anys passen tan de pressa que ja ni els atraput. I jo em sentut valenta per fer mercats un parei d’anys més. Les meves filles em diuen que no sé què d’una residència i el senyor metge que tindré treballs a tornar a caminar i que... prou tu! Que me’n ensortiré i que tal dia farà un any. Que jo sóc viscut una guerra i tot i anar de mal borràs, un refomut fèmur trencat no em farà pas tancar la parada!
