dimarts, 26 d’abril del 2016

Guanyadors dels microrel@ts 2016

Els guanyadors del 2016 de microrelats en blog dedicats a l'any Llull són:

Categoria juvenil: Mariona Regincós Oliva, per  "Estava enfadada quan..."

Categoria d'adults: elladellibertat, per "Hi havia una vegada una presó enfangada"

L'enhorabona! 

dilluns, 25 d’abril del 2016

Guanyadors dels premis, postposat al dia 26 d'abril

Per motius professionals del jurat fins demà dia 26 d'abril no es podrà decidir quins han estat els guanyadors del concurs de microrel@ts en blog d'aquest any 2016. Disculpeu les molèsties.

dissabte, 23 d’abril del 2016

EQUILIBRI



És alta, estreta, bellugadissa... Li fa por, pànic, respecte... N’ha caigut tants cops. No és un esport fàcil. Ella ho sap. Risc, equilibri, moviment... I tècnica i esforç i entrenaments i temps... Fortalesa física sí, i encara més, mental... Concentració, disciplina, agilitat, coordinació. Sent tot aquest pes. El temor retreu. Bloqueig.

De la grada, ell la mira. Ella també. Mirades creuades. Li arriba la força. Sense mots, el pare li diu: -“Ho faràs bé”. Salta i executa. L’amor mou.


divendres, 22 d’abril del 2016

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRESÓ ENFANGADA

Plou. Les llàgrimes se’m desordenen. No distingeixo la llacada de la merda. Porto 5 dies somiant que el bot naufragà; 9, que els trets m’atraparen; 11, caient amb la mare. No sé què m’impedeix morir en l’intent ni perquè decideixo no rendir-me. Però ho faig. Jo, refugiada sense refugi, escric en cartrons trencats: primavera/esperança/futur/vida/LLIBERTAT. No sé si és l’amor a la mare, el que em mou, o a la supervivència. Però l’amor mou; el temor retreu. Deixo enrere petjades de por i de fang.


POBRE ÉS AQUELL QUI REP...

Pobre és aquell qui rep i no dóna, perquè el que no és capaç de donar el que té, no és ningú, només una ànima solitària que erra divagant per aquesta trista vida, sola i esmaperduda. La solitud l’amara i té tot, però no té res. No és pobre qui té pocs béns, sinó aquell que molts en desitja, sobretot allò que no té. L’enveja l’ofega. Malfiat del món. Està sol, transparent per a tots, no és ningú. I què és el millor que tenim? Som nosaltres mateixos, som el que fem i si no donem no rebem.


I LA FAMÍLIA...?



Les 22:43 sona el telèfon, l’agafa és la seva dona, pregunta si tardarà molt.
Quan arriba, ja són a dormir. Al matí quan s’aixeca té molta pressa, en prou feines parla amb les seves filles. Abans de marxar la seva dona li pregunta si anirà a veure la Carlota tocar el violí. Li contesta que té una reunió.
Es l’hora del concert no hi ha anat. El seu amic Toni, es a concert, li envia un Whats dient-li “pobre es aquell qui rep i no dona.” En Ricard creu que és un egoista. Deixa la reunió i se’n va.


dimecres, 20 d’abril del 2016

PUNT I FINAL

Tota la vida va ser un tauró. El seu èxit el precedia. Sempre envoltat d’aduladors llepaculs, que frisaven per tallar la mà que públicament besaven. No passava un minut sol, però ho estava. Res el va omplir, res el va satisfer, no parava de desitjar. Pobre és aquell qui rep i no dóna. No es va fer mereixedor de la vida que li va ser donada: mai va ser capaç de donar ni un minut de la seva vida. Ara però, resta en solitud, en silenci, res no té, res no és. Sol. Fosc. Immòbil. Oblidat. Per sempre.



ESTAVA ENFADADA QUAN...

Estava enfadada quan vaig tancar de cop la porta de l'habitació, necessitava aire fresc, necessitava salvació. Vaig obrir els batents de la finestra però en topar-me cara a cara amb la foscor no vaig poder evitar cridar:

- Oh malvada nit, rica en estrelles, és que no saps el mal que fa haver-te'n de donar? Miserable, et pots considerar, ja que pobre és aquell qui rep i no dóna. No creus que ja n'has brodades suficients en la teva negra capa? Torna-me-la! Torna'm la mare, que la trobo a faltar...



FA MOLT DE TEMPS...

Fa molt de temps en un poble hi vivia el rei Joan. Tota la gent el temia perquè era molt cruel i ambiciós. Al veure això, un àngel va voler donar-li una lliçó, li va ensenyar les desgracies que es vivien fora de les parets del seu castell i va decidir ajudar a tot aquell que ho necessités i va repartir els seus diners entre tota la gent. El rei al veure el somriure a la cara de tota aquella gent va recordar el proverbi de Ramon Llull: pobre és aquell qui rep i no dóna.


AQUELL ANY 2016!

Havíem acabat l’últim curs de primària del Guillem, estàvem contents, s’acostava l’estiu i això volia dir dies de festa, platja, esports i trobades amb la colla d’amics, però passaria tan de pressa que aviat tornaria al setembre i caldria arrencar de nou ,i no pas un curs qualsevol, un curs nou a l’ Institut... poca broma! Aquell 2016 va ser diferent, ens vam fer grans i l’Insti ens portà a descobrir que “ pobre és aquell qui rep i no dona”, així que ens vam enriquir fent nous amics.


UN SOL ERROR



En Bob, un home sense gaires recursos, tenia amistat amb en Pep, un home ric. 

En Pep sempre li demanava favors i en Bob els complia sense pensar-s’ho. Va arribar un dia que en Bob estava molt apurat, necessitava diners. Ell en va demanar al seu amic, però aquest li va dir que no.

Per sort, un home que estava escoltant la conversa s’apropà i li deixà els diners. 

Passat un temps es retrobaren, en Pep estava trist i sol. En Bob se li acostà i li digué: “Pobre és aquell qui rep i no dóna”.


dilluns, 18 d’abril del 2016

I QUÈ REBO JO?

''Pobre és aquell qui rep i no dóna'' em repetia cada dia la mare. La veritat és que no entenia què em volia dir amb aquella frase. Per més que la repetia no l'entenia. Vaig estar hores pensant-hi i vaig arribar a la conclusió que sempre que en Xevi venia a casa meva, jo mai menjava patates perquè els hi donava totes a ell. I, en canvi, quan jo anava a casa seva, ell sempre es menjava les seves patates i no m'en donava cap. Era més feliç que jo, en Xevi? Al contrari, sempre estava malhumorat.


SENSE NINGÚ...



El rei del país Fèlix era molt egoista. Un dia a la setmana els ciutadans li regalaven les seves ofrenes. Ell estava molt content, però els ciutadans no, perquè passaven gana, no podien vendre les ofrenes al mercat...

Un dia el rei s'avorria, i va decidir anar al poble. Tothom es divertia amb la família, amics... Menys ell, estava sol, sense ningú. Un ciutadà es va apropar, i li va dir: POBRE ÉS AQUELL QUI REP I NO DÓNA. I el rei s'adonà i els hi tornà les ofrenes.


PORTO L'ANELL A LA BUTXACA...

Porto l’anell a la butxaca. No puc fallar, el meu pla està clar: esperar que no hi hagi ningú a la botiga, m’acosto a la Joana, m’agenollo, me’l trec de la butxaca i li demano. No em pot dir que no! L’amor mou, el temor retreu. Som-hi! Obro la porta, ja sóc dins. La Joana m’ha vist i somriu mentre despatxa la Lola que vol una barra de mig. Treu el moneder, paga i se’n va. Em toca a mi. M’acosto al mostrador, em mira i em diu què vull. Em poso la mà a la butxaca i li dic: un panet rodó, siusplau.

divendres, 15 d’abril del 2016

VERMELL

Ens vam saltar les normes, teníem pressa. Ni al banc del parc ni a les cinc en punt, vam coincidir just davant d’un semàfor. Els cotxes desfilaven incansables, la ciutat es movia. Tu i jo i el llum en vermell. Ens miràvem, jo reia impacient, tu et movies inquiet. Fins i tot un trist semàfor maldava per separar-nos, quina ironia. Com si no hi haguéssim pensat, vas prémer el botó. Però el verd no arribava, ni l’ambre...Tot d’una em vaig dir: l’amor mou; el temor retreu. I vaig creuar en vermell.


"POBRE ÉS AQUELL..."



«Pobre és aquell qui rep i no dóna» i va marxar, ho dieia cridant, no parava de repetir-ho. Uns metges el feien fora, erem al CAP, jo i la meva mare, no hi havia ningú més. Per un moment em vaig oblidar de la cama trencada, no parava de pensar en que estava pensant aquell home. Aquella frase em sonava, em sembla que a filo ens van explicar que la va dir en Ramon Llull. Punxada, un altre cop la cama, volia pensar en aquell home. 
Laura Bordas, ja em cridaven, i ja està, el vaig oblidar.


EL MEU AMIC EGOISTA

Tinc un amic que no sembla egoista però ho és. En qualsevol ocasió, aprofita el que pot dels altres sense donar res a canvi. No sé per què és així, si és per l’educació que ha rebut dels seus pares o de la seva cultura. El que sí que sé és que no s’ha plantejat mai aquesta manera de ser per poder-la canviar. Jo sóc tot el contrari i sempre intento que vegi que si no és generós, acabarà amb un cor de fusta. Mentre li dic, recordo el proverbi Lul·lià que diu pobre és aquell que rep i no dóna.


dimecres, 13 d’abril del 2016

DE CAP PER AVALL



Sóc del barri de Dalt. Al carrer juguen a pilota tothora, però als nens no ens deixen ni tocar-la. La xuten sempre cap amunt, i per això es va deformant: pesa més d’un cantó que de l’altre. Quan sigui gran hi jugaré, i la deixaré rodolar avall.

L’or negre, el menjar, el temps... Tot puja. I diuen que a dalt som rics! Pobre és aquell qui rep, i no dóna. És de cap per avall que ho veig clar. Només del revés puc veure el planeta del dret, amb el nord ric i el sud pobre que m'ensenya la mestra.


ÀNIMES

El major malestar que fa que s’obri la mateixa ferida una i altra vegada, ve d'estimar més enllà de la raó i fora de tot escrúpol. Les ànimes ignoren el temps i desconeixen la distància, per això la meva ànima només sent la teva absència i no comprèn que quan l’amor es mou; el temor retreu. Aquí vaig entendre que el que experimentàvem no era vigent, però era necessari perquè ens feia sentir més humans.
I si has de tornar a morir, Amor, mor sabent que la teva vida fou la millor part de la meva.


dimarts, 12 d’abril del 2016

AMOR...

Amor.. Qué és? Aquell sentiment que rep i no dóna, això és el que la gent pensa, millor dit, el que ella pensa. Dono el máxim d’amor perquè sempre estigui contenta, és imposible! no es deixa ni donar carícies!, el problema és perquè segueixo donant-li el meu amor, pobreta…A la millor no sap com respondre al meu amor.. Però a la vegada... crec que també tinc dret a rebre amor…, em sento… confús: Tal com diu aquell gran proverbi de Ramon Llull “pobre es aquell qui rep i no dóna”


dilluns, 11 d’abril del 2016

PARLÀVEM CADA DIA...

Parlàvem cada dia, sí, però jo el que volia era tocar-lo, ajuntar-nos i formar un eclipsi. I sí, ja ho sé que pobre és aquell que rep i no dóna però, per què voldria jo compartir-lo? Mira, t’explicaré un secret. A vegades sóc un xic pilla i suborno als núvols perquè posin el dia gris i no ens puguin veure els de baix. Llavors vaig ràpid fins a ell i li faig un peto d’aquells tan bonics i torno per seguir il·luminant la nit. Estic cega, el Sol m’hi ha deixat. La lluna és cega, sí.


UN PETÓ

Per què? Doncs perquè ara se sent més home i més viu que mai. Perquè havia somiat aquest moment mil milions de vegades. Perquè l’ha observat cada tarda quan ella baixava a passejar per la vora de l’estany, al pati del Palau. I perquè sap que l’amor mou, el temor retreu, però sobretot l’amor mou, i només ella, amb amor de veritat, podia desfer l’encanteri. Perquè un petó et pot canviar la vida. I sobretot perquè fa cinc minuts, just abans del petó, ell encara era un gripau.


ALBIRANT UN SOMNI

Era feliç a la meva terra. Fugint de les bombes i la repressió, em parlaren de països sense fronteres. Vaig endinsar-me en un mar on hi vivien els Déus i ara és un infern que engoleix vides i esborra els noms.

Mans solidàries ens acullen i reconforten. L’amor mou.

Camino albirant un somni, però rotlles de filferro barren el pas. No sóc res, invisible a ulls cecs i silent a oïdes sordes. El passat espanta. El temor retreu.

Cercant la llibertat he esdevingut esclau. Malgrat tot somric: Tinc vida!

divendres, 8 d’abril del 2016

JO MAI MAI

- Jo mai mai t’he desitjat per sempre al meu costat, dic. Ella, la Sònia, beu, jo també, i ens mirem. Tots ens miren i riuen. Li toca a la Carla: - Jo mai mai he pensat que la Sònia hauria de deixar l’imbècil d’en Carlos i estar amb en Jordi- diu, i em mira i somriu. Tots riem, ens mirem i bevem. Li toca a la Sònia: - Jo mai mai he pensat que l’amor mou i el temor retreu,... Però ja no tinc por! – em mira i beu. Tots callen i jo em congelo. Però ja no tinc por. La miro i bec.


dimecres, 6 d’abril del 2016

COMPANYIA

La meva àvia sempre deia que pobre és aquell qui rep i no dóna, quanta raó que tenia. Jo no me l'escoltava gaire i potser ho hauria d'haver fet, perquè quan les coses van anar maldades, jo que no havia compartit mai res amb ningú i sempre havia rebut de tothom, vaig començar a quedar-me sola. Ja ningú no volia estar amb mi. Llavors la ràbia es va apoderar de mi i vaig perdre els amics que tenia. Potser ells no tenien de tot, com jo, però es tenien a ells i eren feliços. Jo estava sola.


EL LLIBRE DELS DESASTRES

Sóc un desgraciat. Aquest és el llibre que llegeixo. Em sento identificat en molts dels casos. Que si es tira el cafè a sobre, si a la feina tot li surt malament… Però l’últim que li ha passat és que sempre ajuda a tothom i ningú li torna. Amb això també m’hi assemblo, vaig pensar. Al final del llibre hi ha una frase que diu: “pobre és aquell qui rep i no dóna”. Hi vaig reflexionar durant dies. Al final vaig pensar que sóc molt afortunat de ser jo mateix i que n’he d’estar orgullós.


XOP COM UN ÀNEC

Arribà xop com un ànec a l'estació, el tren ja fumejava, ella ja no hi era. Marxava quan de sobte ensopegà, baixà la mirada i veié un llibre abandonat a l'andana. L'arreplegà i a l'instant el reconegué, havien fruït plegats d'aquella lectura. L'obrí, amb cura, passà unes quantes pàgines rememorant bells records. S'aturà, veié en una pàgina un vers subratllat: "l'amor mou, el temor retreu". Pensà entristit que allò era la fi quan.. aixecà el cap i la divisà lluny, somriguent, picant-li l'ullet.


SEMPRE M'HAVIEN DIT QUE...

Sempre m’havien dit que pobre és aquell qui rep i no dóna. En el primer moment vaig pensar que era una frase com qualsevol altra, però amb el pas del temps, vaig entendre el seu significat. Fa uns anys, el meu avi em va explicar que aquesta dita em serviria pel meu futur, realment va ser així, però vaig adonar-me que no complia la dita quan ja tenia 60 anys, era massa tard. Vaig viure passant d’aquesta frase i ara que sóc gran i tinc temps per pensar he descobert que ni la vaig escoltar.


dimarts, 5 d’abril del 2016

VA SER UN CANVI BRUTAL...

Va ser un canvi brutal, del menjador fins al meu llit, m'acabava de llevar, amarrada a la meva suor, sentia aquella punxada al pit que era habitual en mi i no parava de repetir i memoritzar fins que em va quedar gravada a la ment la frase que em va dir: pobre és aquell qui rep i no dóna. Altre cop, era ell, havia tornat a aparèixer en el meu somni, però aquest cop era diferent, no reia ni xerrava, sinó que parlava tranquil·lament, donant-me una lliçó. Allà vaig saber qui era i a què es referia.


NITS D'ESTIU

Fa 299 dies, 3 hores i 27 segons que tu i la meva llum vau marxar. Porto recolzada en aquesta finestra recordant el que solíem ser des de l’últim petó, des de l’últim cop que em vaig sentir viva. Ara la misèria m’envolta i les llàgrimes no em deixen veure més enllà. Ja ho deien ja, que del meu amor no series mereixedor, que de la teva presència seria esclava. Jo ja l’entenc, la teva desesperació envers la cerca de la perfecció. Però amor, no creus que és pobre aquell qui rep i no dóna?


dilluns, 4 d’abril del 2016

A UN PAS

Definitivament estan fets l’un per l’altre. S’adoren, s’estimen, es desitgen, però mai s’ho han dit. De petits eren veïns, més tard companys a l’escola, després, mentre estudiaven, van compartir pis a Barcelona, però mai res. Així és com l’amor mou, el temor retreu i el silenci parla. Ara ell, en Roc, té dues filles i ella, la Mel, s’ha casat fa poc amb un noi australià. Sovint es creuen a Plaça, es miren, somriuen i es diuen adéu. I marxen pensant què hagués passat si... Però mai ho sabran. 


VALGA'M DÉU

Dins del confessionari:
- Ave Maria Puríssima. – diu Mossèn Andreu.
- Pare, he pecat. – diu ella.
- Tots som humans i tots ens equivoquem. Quin és el teu pecat?
- Ja ho sap bé prou quin és el meu pecat! Pobre de mi!
- Filla, pobre és aquell qui rep, i no dóna.
- Doncs jo he rebut,... i donaré!
- Germana Conxita, oblidem el que ha passat entre nosaltres, el Senyor és comprensiu i,...
- Pare, és molt més complicat del que es pensa,...
- Ho sé, vostè és monja i jo...

- Sí vostè és el Pare,... i serà pare.