dilluns, 23 d’abril de 2018

Guanyadors dels microrelats en blog 2018

Categoria d'adults

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.


Pseudònim: esventat

Categoria juvenil

La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.





Nom: Ona Vilà

dimarts, 17 d’abril de 2018

Entre naps i cols

I em sóc dit a mi mateixa “Pepita, que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però els anys passen tan de pressa que ja ni els atraput. I jo em sentut valenta per fer mercats un parei d’anys més. Les meves filles em diuen que no sé què d’una residència i el senyor metge que tindré treballs a tornar a caminar i que... prou tu! Que me’n ensortiré i que tal dia farà un any. Que jo sóc viscut una guerra i tot i anar de mal borràs, un refomut fèmur trencat no em farà pas tancar la parada!


La vida, una contínua prova

La vida és una contínua prova, on per sort o per desgràcia ens trobarem obstacle que ens impediran tirar endavant, però encara que al principi sembli que no és possible superar-los, és important saber que res ho és, sempre i quant lluitis. Encara que caiguem mil vegades, si persistim i ens esforcem encara que costi, al final ho aconseguirem, ja que les coses que realment importen no són fàcils d’aconseguir. Per tot això s’ha de tenir present que “Cal abandonar mai la tasca ni l’esperança”.


Fill meu


S’obre la porta i entra un aire ple de fum de tabac, olor a drogues i pudor a alcohol , puja per les escales i es deixa caure al llit. Quan la casa torna a estar en silenci m’aixeco del llit, s’ha deixat la porta oberta com sempre que torna de alguna festa i s’estira quan està a punt de creuar la línia del coma. Encara penja en la paret una foto vella i el somriure innocent de aquell nen em fa tenir clar que no s’ha de abandonar mai la tasca ni l’esperança i que, un dia, el meu fill tornarà.





Xut i...

L’entrenador saltava nerviós a la banda. Donava instruccions als jugadors, entre ordres i súpliques, crits desesperats... 
De sobte, falta a favor. L’oportunitat de victòria. I un crit li va sortir del pit:” Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. No sabia per què se li havia acudit la frase que la seva parella lingüística de l’escola d’adults li havia ensenyat aquell mateix matí. 
El xut va sortir de la bota fort, sec, potent, col·locat i la pilota, com una fletxa, es va clavar veloç...




dilluns, 16 d’abril de 2018

Nihil nove sub sole

-“Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”!, va repetir en veu alta.
-Qui ha proposat aquest eslògan? És genial. És el que hem de trametre als votants: treball i constància per aconseguir el nostre anhel, sense perdre l’esperança... És un resum perfecte de la situació actual. Qui l’ha pensat?”, va demanar de nou el cap de campanya.
-Pompeu Fabra fa una colla d’anys”, va piular el becari, tímid, des del fons de la sala.
El silenci es va imposar. Res ha canviat tant. Cal continuar lluitant.


Una àvia moderna

Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre. Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances! No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipi... 
L’àvia de Capçanes que aquests dies la tenim a casa està endreçant la cuina. De sobte em diu: “-Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena”. 
-“Què dius àvia? faig jo. “-No pots parlar normal i no en català antic?”, afegeixo. I ella, seca, em diu –“que estudiïs, coi”.





Microrrelat

‘’Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança’’, i és veritat, ja que amb esforç i dedicació tot es pot aconseguir. Costa de creure, però, ja que això pot ser un llarg camí, que significa un món d’experiències que vas col·leccionant a la teva motxilla de vivències, portant-la allà on vagis. Per tant, cal no rendir-se mai. ‘’És clar, és fàcil dir-ho’’, i sí, jo pensava el mateix, però a mesura que vas madurant i canviant la forma de pensar, et vas adonant que és veritat.




divendres, 13 d’abril de 2018

La nova família

Avui, vaig a donar la benvinguda a la família Díaz, que es van mudar ahir. En tocar la portar, em ve a obrir la filla i la mare i em convida a berenar. Quan entro veig el pare estressat, perquè no li surten les galetes de xocolata, però va dir: ”No cal abandonar mai ni la tasca ni l’esparança”.


dijous, 12 d’abril de 2018

El gos parlant

Hi havia una vegada un gos o el seu amo. Un dia l’amo se’n va anar a passejar el gos per un camí i el va deixar anar. Després d’uns quilòmetres el gos va veure un esquirol i va sortir disparat a agafar-lo. L’amo el va trobar en una central nuclear, s’hi va apropar amb por i el gos li va parlar. L’amo es va espantar molt i va sortir corrents a avisar a la seva família per veure si estava somiant i quan la família va veure el gos, li van dir :”cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. 



Darrera cada esforç hi ha la recompensa

Un dia d’aquests la mestra de català va decidir posar-nos deures: concretament una redacció, per l’endemà. Suposadament, jo ja la tenia pensada. Però en el moment de començar a escriure no em sortia l’inspiració. M’anava desesperant i no sabia què fer. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. - (vaig pensar). Quan ja ho donava tot per perdut: Entrà la meva mare a l’habitació. Ella em començà a parlar, i de cop m’arribà la idea que em faltava.



Un dia escandalós

Hi havia una vegada un nen que treia molt bones notes. Era el més estudiós de tota la seva classe, però un dia no va tenir temps d’estudiar a causa dels extraescolars. Quan va arribar a casa seva es va preocupar per l’opinió del seus pares. La mare es va adonar que estava trist per la nota obtinguda. Ella se li acostà i li va dir: ‘‘Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.’’ A partir d’aquell dia, es va proposar distribuir el temps entre els estudis i el extraescolars.


dimecres, 11 d’abril de 2018

Els exàmens d'en Pep

En Pep era el mes intel·ligent de la classe, i sempre tenia una mica de competivitat, per treure més bona nota, amb els seus companys. Un dia en Pep tenia un examen de matemàtiques i, com que sempre vol treure la millor nota de la classe, estava tot el dia tancat a la habitació estudiant i s’anava estressant cada vegada més i més fins que va voler deixar-ho. La seva mare li va dir que un senyor que es diu Pompeu sempre deia que “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”


dimarts, 10 d’abril de 2018

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"


Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades. Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites per la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.


Un trencaclosques engrescador

Vam passar un matí molt avorrit pensant que la tarda seria igual. La meva germana Laia em va proposar fer un trencaclosques de cinc-centes peces i així ho vam fer.

Jo me'n vaig cansar i vaig parar; ella va continuar.

L’endemà vam veure el trencaclosques acabat i la mare va dir: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança". Per aquest motiu la mare n'hi va regalar un altre. Em vaig adonar que havia obtingut una recompensa.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Temps d'espera

El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...


dimecres, 4 d’abril de 2018

Esperança

Va cloure parsimoniosament els ulls, en desig de la foscor després del cop que la realitat li va fer. Només desitjava que tot acabés, però ell sol no podia, n’era incapaç. De sobte el vent bufà i una suau carícia li va recórrer el braç. No temis, li diu, sóc jo, la teva única fe. I en silenci absolut el va fer recordar que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I amb una exhalació va sortir de la foscor, amb aires renovats, decidit altre cop a lluitar contra els seus pecats.



El Pare pare


- Però Pare, vostè em va dir que…
- Germana Dolors, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.
- Exacte Pare, la tasca. Però vostè em va dir que era...
- Va ser només una relliscada, germana.
- Si, ja, però aquestes dues ratlletes volen dir que estic...
- Que està què, germana?
- Doncs això,... I que vostè es el pare.
- Si germana, jo sóc el Pare de tots i totes.
- No Pare, crec que no m’ha entès.



dimarts, 3 d’abril de 2018

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.


La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.


Mar de llàgrimes


Amb la pell arrugada, resseca i colrada segueix sortint cada tarda a mar. És l'única distracció que li queda, l’única manera d’empènyer els dies cap endavant. Es segueix repetint que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, però ja no s’ho creu. Només anhela tornar a port i que la Carmeta l’esperi a la punta de l’espigó, bressolant aquell mocador blanc, però no. Una llàgrima li regalima galta avall i cau, perdent-se entre les onades del mar. El mar on descansa la seva estimada Carmeta.


Perduts?


Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança! -cridà el capità a la tripulació de l'Estrellat.
Tot era aigua, només el sol que es començava a amagar a l'horitzó els acompanyava. Estaven perduts, però tot i així el capità els continuava escridassant amb aquella cantarella.
Ja ho deia ja, el seu company de cabina, aquell no era un bon nom per a una nau…
 

dissabte, 24 de març de 2018

En honor a Stephen Hawking, un cosmòleg, físic i astrofísic

Tot va començar quan tenia vint anys, li van diagnosticar una malaltia degenerativa que l’acompanyaria fins a la mort, però aquesta, avançava ràpidament i els metges li van donar sis mesos de vida. Passat aquest temps l’home, meravellosament seguia viu. Parlo de Stephen Hawking, un home, que ens ha de servir d’exemple i que no va abandonar mai ni la tasca ni l’esperança donant-nos a conèixer els seus descobriments com a astrofísic. Va morir el passat 14 de març del 2018, amb setanta-sis anys.



divendres, 23 de març de 2018

Fabra i les formigues

A vegades els animals i les persones ens assemblem més del que ens pensem:
Una formiga treballa sense parar durant el bon temps per aconseguir menjar i construir un refugi per l’hivern. Tot i això, l’ajuden més formigues.
Pompeu Fabra va anar pels pobles de Catalunya recollint paraules per tal d’aconseguir normalitzar i crear el diccionari de la llengua catalana. A en Pompeu, l’ajudà tot Catalunya.
Per aconseguir un objectiu, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.


Iaia

Fa dies que provo d’embastar, cosir, trencar el fil amb les dents i res. La iaia ho feia distretament, amb la mirada perduda pensant qui sap què, escoltant una ràdio de fusta atrotinada i afònica. Ella, asseguda a la freda sala de cosir i anar fent... Jo, ara, amb tota la meva voluntat i mossegant-me els llavis, perdo els nervis al primer intent d’enfilar. Un forat massa petit per encabir somnis. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Quins somnis tenia la iaia entre puntada i puntada?


Tieta


Obro la finestra confiant que el dia serà clar. Els genolls inflats em tiben cap al llit. Estic cansada, adolorida i sola. Obro la porta de l’armari i somric en veure-hi el paper penjat mesos enrere: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.
Llegeixo cada matí aquesta frase, que em renova la força. És el clic que em fa canviar la cara, arreglar-me i sortir a enfortir els meus vells genolls. I animo les amigues, anem a esmorzar i seguim mantenint viva la nostra il.lusió de viure i somriure.

dimarts, 20 de març de 2018

Arrugues de colors


Ella tenia moltes arrugues, jo les hi coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat, estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment, regalant-nos un preciós darrer somriure.

dilluns, 19 de març de 2018

Renúncia


-Penseu, doncs, fer-li cas al vell?
-Preneu esment amic meu, ell és el meu pare, i com a tal, li dec obediència.
-Però està estroncant la vostra vertadera voluntat, el vostre destí…
-Prou! No se’n parli més. El sacerdoci no podrà esdevenir la meva raó de ser.
-I aleshores?
-Tinc fe, potser la vida em depara altres projectes més engrescadors.
-Em corprèn, la valentia amb què ho afronteu!
-Creieu-me, apreciat amic, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!

dilluns, 26 de febrer de 2018

Bases dels 6è concurs de microrelats en blog

Enguany, la Biblioteca Municipal Pere Blasi i l'Oficina de Català de Torroella de Montgrí (Consorci per a la Normalització Lingüística) volem tornar a omplir les xarxes socials de Facebook i Twitter amb una pila de microrelats amb motiu de la diada de Sant Jordi.

Aquest any se celebra el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra, autor de la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica del català contemporani, per això el 2018 s'ha declarat oficialment l'Any Fabra.

Pompeu Fabra és una de les personalitats més importants de Catalunya del segle XX. El motiu és perquè va aconseguir, de manera explícita i indiscutible, realitzar una obra d'abast col·lectiu a la qual es va dherir tot el país. La codificació lingüística de Pompeu Fabra és el signe extern més clar de la unitat i cohesió de la Catalunya d'avui.
Per tal d'homenatjar-lo i contribuir a recordar-lo, aquest any els microrelats en blog els dediquem a Pompeu Fabra. Una de les frases més conegudes del lingüista serà la peça clau perquè els microrelats puguin participar al concurs:



"CAL NO ABANDONAR MAI NI LA TASCA NI L'ESPERANÇA."


BASES DEL CONCURS

1. Hi poden participar totes les persones físiques majors de 12 anys.

2. El microrelat no pot excedir en cap cas els 500 caràcters, espais inclosos.

3. Les obres han de ser originals i inèdites.

4. Existeixen dues categories: categoria juvenil, de 12 a 17 anys, i categoria d'adults, a partir de 18 anys.

5. La participació en aquest concurs suposa el coneixement i l'acceptació d'aquestes bases.

6. El microrelat haurà de contenir la frase "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Aquesta frase és una cita de Pompeu Fabra.


COM PARTICIPAR-HI

1. S'haurà d'enviar el microrelat per correu electrònic a biblioteca@torroella-estartit.cat. L'assumpte haurà de ser: microrel@ts en blog. En el cos del missatge hi haurà d'haver un telèfon de contacte i un nom o pseudònim. El microrelat haurà d'estar adjuntat al correu electrònic amb un document de Word o equivalent. En cas que es doni un pseudònim, si es guanya se'n preservarà l'anonimat.

2. A mesura que es vagin rebent els microrelats, s'aniran publicant al blog del concurs http://mircrorelatsenblog.blogspot.com.es/ i també es penjaran a les pàgines de Facebook i Twitter de la Biblioteca.

QUÈ ES VALORARÀ

1. Que els microrelats no superin els 500 caràcters, espais inclosos. Els microrelats que els superin quedaran automàticament fora de concurs.

2. L'originalitat del text.

3. La qualitat lingüística i literària.

4. Que no superi el termini de presentació.

TERMINI

Podeu enviar els vostres relats dels del 19 de març fins al dia 16 d'abril.

JURAT

Hi haurà un jurat qualificat del món de la literatura i la llengua catalanes per valorar els microrelats.

PREMIS

Hi haurà dos premis:

-Premi a la qualitat literària per adults (a partir de 18 anys)

-Premi a la qualitat literària juvenil (de 12 a 17 anys)

Els premis es faran públics el 23 d'abril al blog del concurs i en diverses xarxes socials, i es trucarà personalment als guanyadors per tal que vinguin a buscar-lo. Tots dos premis constaran d'un val de 100 € per gastar en llibres.

La Biblioteca i l'Oficina de Català es reserven el dret de no acceptar ni publicar relats que incloguin paraules de mal gust, ni referències sexistes, ni relats que incitin a la violència o a la desconsideració envers les persones per qualsevol raó (sexe, raça, religió...) i en general que vagin en contra dels valors humans elementals.



dimarts, 25 d’abril de 2017

Guanyadors microrelats en blog 2017


Microrelat de la categoria juvenil

La medicina de l'ànima, d'en Martí Pujol Quintana.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria Elias de Torroella de Montgrí.

Microrelat de la categoria d'adult

Pèsol o cigró, d'en Josep Maria Bertran Comellas.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.

Enhorabona als guanyadors!


Malgrat que sempre hi ha uns guanyadors, nosaltres volem felicitar a tothom que s'ha animat a crear una petita història, perquè gràcies a tots els vostres microrelats el concurs tira endavant cada any amb més força i participació. A més, aquest concurs ens ha permès emplenar les xarxes socials de petites creacions, la qual cosa aplaudim amb entusiasme. Moltes gràcies i molt bona lectura i escriptura!

dilluns, 24 d’abril de 2017

Quan els del "Movimiento"...


Quan els del " Movimiento" van convertir la Biblioteca Municipal en un saló recreatiu per a excombatents (dels seus, és clar), ľavi Gerard ja només va poder llegir quan anava a la comuna. Malauradament no defecà prou durant la vida com per acabar-se sencera "A la recerca del temps perdut" de Proust.

Una nit diferent

Un dia a la biblioteca del meu poble, em vaig decidir per una novel·la d'història que semblava molt interessant. Mentre llegia, em vaig trobar al mig d'aquell bosc, on hi havia uns cavallers a punt de començar una gran batalla. Tothom era molt violent. Vaig sentir molta por; un d’ells, venia per mi, amb una espasa ben punxeguda, i just a punt que passés alguna cosa dolenta, vaig veure una mà que m'agafava i m'estirava. Era la mà de la bibliotecària que m'avisava que m'havia quedat adormida.










divendres, 21 d’abril de 2017

Em dic diccionari





Em dic diccionari i visc a la biblioteca en unes lleixes amb molts amics. Durant uns anys em sentia proper a les persones perquè venien a buscar-me quan tenien dubtes o no sabien el significat d’algunes paraules. Em sentia viu quan giraven les meves pagines, sentia com un pessigolleig que em provocava alegria. Un dia tot això va canviar, em va sortir un enemic, el Google. Ara aquest pessigolleig es dona poques vegades, però sóc feliç perquè la gent que ara m’agafa té pocs recursos.


La biblioteca

La Mariona va anar, a la tarda, a la biblioteca. La bibliotecària li va dir que podia endur-se uns quants llibres. Va veure uns llibres que mai havia vist, però eren diferents als altres: portaven cadenats! Dels llibres va sortir un fum que mai havia ensumat. De dins van sortir uns monstres espantosos i es van escapar dels seus llibres! La Mariona va demanar ajuda a la bibliotecària i juntes van atrapar tots els monstres. Ella va entendre el perquè d’aquells llibres que ningú buscava ni volia.



D'avui no passa


Restaven pocs minuts per al tancament. Estava disposada a fer-ho. Havia arribat el moment. D'aquell dia no passava. Li suaven les mans. Sabia que aquell pas la marcaria per tota la vida. No podia fallar, no ho faria. Així que es va acostar al taulell, va alçar una mica la veu perquè la poguessin sentir bé i… els hi va demanar si us plau si us plau que li fessin el carnet!!!




El misteri dels llibres


Un senyor molt llest que tenia poders màgics, vivia a Torroella de Montgrí. Sabia tot el que havia passat l’any 500 a.C o el que passaria l’any 2500. Cada cop que descobria quelcom, el seu cap anava creixent fins que un dia li va explotar. Tots els seus estudis, les seves prediccions, els seus invents, van quedar escrits als llibres que ara ens trobem quan passegem per una biblioteca. Gràcies a ell, les pàgines blanques d’abans, ara tenen un contingut per ensenyar.


La biblioteca per ocells

L´oncle Miliu te dos grans passions a la seva vida, els ocells i llegir. Un mal dia el seu ocell, el Sr. Plomes es va morir de vellet, a ell també li agradava molt llegir, cada dia a les 4 de la tarda l’oncle i l’ocell llegien dos capítols d’algun llibre però el Sr. Plomes no va poder acabar El Quixot. En honor seu, per ser el lloro que més llibres havia llegit van reformar casa seva en la primera biblioteca per ocells i va tenir molt d’èxit i ara els ocells la visiten.


Dimensió desconeguda


La Laura, asseguda rere el taulell de préstec, va sentir com el misteriós visitant provocava un terrabastall a la secció de novel·les de ficció: llibres, revistes, còmics... tot el terra era un garbuix . Va aixecar-se d’una revolada i, indignada, es va dirigir a la zona de l’incident. Un soroll potent i alhora absorbent augmentava a mesura que s’hi apropava, com si un tornado s’anés empassant llibre rere llibre, plana rere plana, lletra rere lletra, a l’estrany visitant i a ella mateixa.

L'homoteca


Encara que no us ho acabeu de creure us asseguro que és cert. Són tres quarts de quatre i les portes de l’homoteca són tancades, la Febre d’Or, està nerviosa, vol saber més. Nomes en sap de lletres i necessita entendre el perquè dels números. L’homotecaria obre, la Febre d’Or, emocionada, es dirigeix a la secció de ciències, entre moltes possibilitats del prestatge escull l’exemplar més vell, té cent vint anys, es diu Joan i és matemàtic. L’agafa en préstec, el tornarà en quinze dies.




Melangia


Des de l’ampit de la finestra albira el món: el brogit del trànsit i la vida frenètica de la ciutat i, més enllà, la seva mirada travessa aquest formiguer i s’atura, complaguda, en el noi que cada dia seu al mateix lloc de la rònega biblioteca i fulleja, parsimoniós, les velles pàgines d’un grisenc manuscrit. L’olor de paper vell i de murs humits li arriben de l’altra banda del carrer. Li porten records amables, mentre una llàgrima li davalla galta avall. Si pogués tornar a ser bibliotecari...


La meva lleixa favorita


Així que, quan vaig entrar a la biblioteca i m'ho vaig trobar tot fosc, vaig pensar que devia estar tancada. Tot i així, vaig avançar sigil·losament esperant que no hi hagués ningú.
Vaig anar cap a la meva lleixa favorita i vaig començar a fullejar els llibres que més m'agradaven. Alguns ja me'ls havia llegit, d'altres no, però embadalida per la manera com els escriptors expressaven tot al seu voltant em vaig deixar caure al terra i sense importar-me si algú em veia, no vaig parar de llegir.


Sí, sóc jo


Sí, sóc jo, un llibre de la biblioteca. Els meus amics i jo som una finestra oberta a l'aprenentatge. La gent ve a la biblioteca a llegir llibres entretinguts i divertits. Alguns se'ls emporten a casa, però de vegades els tornen trencats. Jo prefereixo quedar-me a la biblioteca. Com que sóc un llibre molt antic gairebé ningú no em vol llegir, però el que no saben és que els llibres més antics som els més savis.
Els llibres som les ales per volar cap a l'aventura.


 

dijous, 20 d’abril de 2017

El bibliotecari

Quan la senyora Caterina s’aixecà, deixà la revista a la prestatgeria i se’n va anar el bibliotecari va saber que ja era l’hora de tancar. Com cada dia, amb parsimònia, apagà l’ordinador, va tancar els llums i la porta i marxà cap a casa.
Si tot aixó no ho hagués fet de manera rutinària i sense esma s’hauria adonat que encara quedava un home, a la taula del fons, llegint un llibre, tot capficat i entotsolat.
Quan l’endemà obrí la porta el lector encara era allà.


dimecres, 19 d’abril de 2017

Agraïment


Tots pelegrinem en una biblioteca en espiral. Una biblioteca pròpia, que creix a cada passa. Ara mateix, mentre la teva vista avança per aquest camí de lletres fressat per ulls de tots colors.
Jo, però, m’he rebel·lat: desfaig el camí resseguint les línies de dreta a esquerra. Recularé fins a l’origen del trajecte, el centre de l’espiral, on em retrobaré amb l’infant que vaig ser. I a qui seu al meu costat, iniciant-me en els difícils camins de lletra de pal, li donaré les gràcies.

Pèsol o cigró



Quan després d’haver-se llicenciat amb excel·lent, d’haver tret unes oposicions, d’haver-se casat i tingut mainada i d’haver treballat trenta-cinc anys a la Biblioteca Municipal li van dir que no era un pèsol sinó un cigró, no ho volgué acceptar de cap manera. Ell insistí, aportà documentació acreditant que era un pèsol negre del Berguedà. Però l’interventor ho va preceptuar d’un cop de ploma i el, fins ara, pèsol irredempt es partí pel mig i passà a millor vida.





Davant els meus ulls

Davant els meus ulls cremaven les flames de la història. Les lletres de milers de pergamins dansaven dins el foc que consumia les estanteries. Desenes de figures negres corrien de banda a banda amb galledes d'aigua intentant apagar les insistents flamerades que esborraven parts de la història. Jo no podia apartar la mirada d'aquell espectacle macabre, sense acabar d'assimilar el que acabava de fer. Aquella nit va cremar el món, aquella nit va cremar la biblioteca d'Alexandria.


dimarts, 18 d’abril de 2017

Shh silenci


No és usual en mi entrar en una biblioteca. Tinc pànic al silenci. Aquell dia, obligat per la
necessitat d’informació pel treball de recerca, vaig endinsar-me en aquell silenciós món. Només entrar, vaig sentir com el silenci em paralitzava. Per batre’l em vaig posar els auriculars i m’hi vaig submergir. Mogut pel ritme de la música, vaig començar a colpejar la
taula. De cop la biblioteca va començar a sonar com una orquestra on els objectes eren els protagonistes. De fons un shh, i de nou silenci.

Solidaritat a la biblioteca




. L’altre dia, quan vaig entrar a la biblioteca vaig veure dos nens petits de sis i vuit anys que llegien “La Caputxeta vermella”, i quan van acabar el més petit va dir:

-Jo sóc el bo i tu ets el dolent.

Tot seguit el de vuit anys es va empipar. La bibliotecària que passava per allà els va preguntar:

-Què us passa?

Un va respondre:

-Que volem ser tots dos bons i cap de dolent.

Després vaig intervenir jo per posar pau i vaig dir:

-Ja faig jo de dolent.

Tots tres vam seguir jugant contents





Bocins de felicitat


Visc en un forat rere la lleixa de novel·la negra. A la tarda observo els infants que miren contes, els joves que fan deures d'escola i els avis que fullegen el diari. Quan per fi surt la lluna, la biblioteca queda buida. Surto del cau enmig del silenci i passejo entre les fileres de llibres. Em cabusso en la lectura d'un d'ells fins que els primers rajos de sol m'avisen que la nit s'acaba. Endreço el llibre i badallant torno cap al cau. Demà gaudiré altra volta d'aquest bocí de felicitat.


L'un davant de l'altre


Asseguts l’un davant de l’altre, com cada tarda a la mateixa hora, a la mateixa taula. Jo faig veure que llegeixo i ella també. Aixeco la mirada per veure si em mira, i ella també, i veig que em mira i em faig l’orni i ella també. Li trepitjo el peu per sota la taula i diu “ai!” i un senyor “eh” i la bibliotecària “shht” i jo “ups!”. I ric una mica i ella també.
I així va començar tot i ja en fa set anys. Ara, l’un davant de l’altre, el mossèn em pregunta si la vull i dic “sí”,... i ella també.


La medicina de l'ànima


Les parets es mouen. S’hi sent la pluja i el vent amenaça d’emportar-s’ho tot. Però els llibres s’apilonen desordenadament damunt de caixes, de taules mig trencades i de bancs en mal estat. Nens i nenes riuen, fullejant llibres en idiomes que no havien vist mai abans. Ningú els diu que callin o guardin silenci. Escola o biblioteca? Tan s’hi val. A fora, tot és misèria, por, desesperació, desesperança. Però a dins, tot és imaginació, somni i esperança. És una llum dins el camp de refugiats.