dijous, 10 d’abril del 2014

On la paraula es fa més innecessària

Dalt la carena, nus en la fosca,  la fragància encén la follia del nostre delit. Ensalivem el pit acollidor, pessigollegem la fèrtil panxa i amb afany resseguim camins amagats pel nostre si, peregrinem vers la falda del pubis. Ens aturem on la paraula es fa més innecessària i el bes encén el foc de l’amor i enceta la dansa més secreta. Després, a cau d’orella, et parlo i em parles, que volem que ens escalfi l’alè.

I quan es fa clar tan sols diguem: “No ens toquem. Evaporem-nos amb el nou dia”

Llençols humits



Estens roba  al terrat i l’ aigua et regalima braços avall. Els llençols són ales bategants que s’ inflamen i et busquen . L’ aire embriaga i t’ encén, els fils destil·len gotes afamades. No ens toquem, ens intuïm, sabem bé el que volem. Et gires i em dius: és ara, evaporem-nos.Et prenc  amb avidesa  i sento com  corre el desig , estimbant-se, cercant dreceres ràpides que ens porten a un destí encara més aqüós,  més ardent, més penetrant. Fins  lliurar-nos a l’ abisme. 

dimarts, 8 d’abril del 2014

Cam desig



És de matinada. Em desperta el desig. Aparto el cobrellit i obro la webcam. Porto calcetes i samarreta i just se'm veu un tros de cintura. M'has dit que sóc perfecta. Intueixo la teva imperfecció. Obro la teva cam, et vull veure gras i vell, desitjant-me. Ets curós en el llenguatge. No ens toquem, l'un a l'altre. Evaporem-nos, si vols. Et dono vida, em dones desig. Ens diem adéu, amb els dits humits, enllefernats.

dilluns, 7 d’abril del 2014

7 d'abril del 2014




Et veig des de la finestra. T'enfiles al tamboret per fer els vidres, una cama un esglaó més enlaire, un botó de la bata descordat. Sues, amb la vaporeta a les mans. I fas lliscar el mànec -una mà a baix, l'altra a dalt- prement-lo amb força continguda. Em veus, em mires. Els teus ulls se'm claven. T'atures un moment i dues gotes davallen el vidre. Ens liqüem. No ens toquem. Evaporem-nos.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Desig



Apropa’t: vull tenir-te, vull notar el teu cos suau i tebi. Demana-m’ho, suplica-m’ho, però no ens toquem si et plau. Et desitjo ara i aquí i sento com l’anhel m’envaeix; evaporem-nos. Puc imaginar-te: somnia’m, desitja’m, gaudim-ne plegats. La matinada ja és aquí i  el desig no és sinó als nostres pensaments. L’ara és irrepetible.

Eva, podem-nos


Tot i no poder padlar, ja que eden àdbdes i els àdbdes no padlen, pedquè no tenen ni boca ni vocabuladi, sentien la necessitat de comunicad-se. L’Eva eda una oliveda i en Damido un pi pinyoner. Els dies de tdamuntana les bdanques de l’Eva es movien ped culpa dels esbufecs del vent i li feien pessigolles al tdonc d’en Damido, que al ser un pi pinyoner eda molt més alt. Fadt d’aquesta històdia, en Damido ben enfadat, i abans de fotde-li una pinya, li va dir: “No ens toquem més, Eva podem-nos!!”.