L’entrenador saltava nerviós a la banda. Donava instruccions als jugadors, entre ordres i súpliques, crits desesperats...
De sobte, falta a favor. L’oportunitat de victòria. I un crit li va sortir del pit:” Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. No sabia per què se li havia acudit la frase que la seva parella lingüística de l’escola d’adults li havia ensenyat aquell mateix matí.
El xut va sortir de la bota fort, sec, potent, col·locat i la pilota, com una fletxa, es va clavar veloç...
