En el seu reflex hi veu una dona de mirada perduda; a l’altra
banda del vidre, s’hi superposa la figura estirada i absent de qui ho ha
compartit tot amb ella. Com si mirés per la finestra d’un tren en marxa, veu
passar les estacions de la vida. Tanca els ulls ben fort i una mà sobre
l’espatlla la relaxa, mentre els llavis, que tant ha estimat, li xiuxiuegen que
l’essencial és invisible als ulls i que ell ara forma part d’ella. Somriu, obre
els ulls i deixa el reflex enrere.
