divendres, 22 d’abril de 2016

HI HAVIA UNA VEGADA UNA PRESÓ ENFANGADA

Plou. Les llàgrimes se’m desordenen. No distingeixo la llacada de la merda. Porto 5 dies somiant que el bot naufragà; 9, que els trets m’atraparen; 11, caient amb la mare. No sé què m’impedeix morir en l’intent ni perquè decideixo no rendir-me. Però ho faig. Jo, refugiada sense refugi, escric en cartrons trencats: primavera/esperança/futur/vida/LLIBERTAT. No sé si és l’amor a la mare, el que em mou, o a la supervivència. Però l’amor mou; el temor retreu. Deixo enrere petjades de por i de fang.