Guanyadors del concurs de microrelats en blog 2019

CATEGORIA JUVENIL


TAPA'M ELS ULLS


https://microrelatsenblog.blogspot.com/2019/03/tapam-els-ulls.html


CATEGORIA ADULTS


AH! AQUELLA TOMBA!


https://microrelatsenblog.blogspot.com/2019/04/ah-aquella-tomba.html

Felicitats als guanyadors!

RES

El primer raig de llum ha decidit entrar en el moment més oportú per la porta; no he parat ull en tota la nit i sembla que el cap m’hagi d’explotar. Un frec de pell contra pell, el teu petó al coll i un bon dia passat per una boca seca, em fan veure que l’essencial és invisible als ulls. No has aparegut amb l’esmorzar a les mans, no has xiuxiuejat fins a l’infinit i tornar infinitament de cops. Aleshores recorda’m que res és etern, res és per sempre, res és mai, res és orgull.

ATRAPADA

Sabent que allo no li feia cap be, continuava atrapada en aquell mal somni, que tot i aixi desperta no desapareixia. Estancament, por, inseguratat... pero el que ella no sabia era que l'essencial es invisible els ulls: l' amor propi.

EL MEU AVI

En obrir  la porta del laboratori me'l vaig trovar allà, com sempre. Treballava dia i nit amb el seu projecte.

S'ha d'estar sonat. Una màquina del temps?  Si realment hagués estat possible, ja s'hauria inventat!

Em vaig recolzar un segon, l'havia de convèncer perquè baixés a sopar. Quan… de sobte… una palanca es va activar… i… l'essencial es invisible als ulls!

PLOVIA

Plovia sense parar, i cada gota que queia eren dos llàgrimes més que sortien dels meus ulls. Recordava el camí que aquell petit individu va recòrrer al meu costat. No m'esperava aquesta decisió del destí, però així va ser. Aquells ulls blaus, intensos de mirada clara, que mai podré treure dels meus pensaments, un dia es van apagar. L'essencial és invisible als ulls, i encara que ja no la vegi, la segueixo estimant tant com quan estava aquí al meu costat. No, no era només un gat…

EL TREN

Viatgem en un tren de nom “Vida”. I a cada estació que s'atura, només desitgem que no sigui la última, no en volem baixar. I és que l'essencial és invisible als ulls, així que, escolta als grans, juga amb els petits i no et tiris mai del tren. No és perdre el temps, sinó guanyar moments.

INVISIBILITAT

Un silenci dens i fred i incòmode i, tal vegada, nociu i pervers s’ha instal·lat entre els dos. Cap d’ells sap perquè s’ha esberlat la seva perpètua relació, però si l’essencial és invisible als ulls, aquest binomi ha perdut l’essència i només hi resta la invisibilitat. Res. La rutina s’arrossega com una serp famolenca entre els llençols. I tanmateix resten junts com dos cossos inerts esperant l’albada. Dos ànimes que bateguen anhelant un nou dia, una nova llum, un nou demà.

RESPIRA

Per què dius que l’essencial és invisible als ulls?

Les coses que importen no es poden veure.

Com quines?

Com l’amor, la solidaritat, la salut, la pau, l’honestedat, l’esforç, l’empatia, la música... jo què sé, n’hi ha tantes com aigua al mar.

Però hi ha moltíssimes coses que són essencials per viure i que sí que es veuen, com els diners i els aliments...

Accepto que tot això que dius és important, malgrat tot, el més essencial continua sent invisible als ulls.

I què és?

L’aire que respires.

MALSON

Porto treballant molts anys dia i nit, no tinc amics ni tampoc família als qui estimar, però al cap i a la fi tinc molts diners; per què, doncs, m'avorreixo? —vaig pensar—. Es clar, segur que es perquè no parlo ni miro ni escolto ningú des de fa molts anys.

Tots aquests que porto sense treballar els hauria pogut aprofitar tot aquest temps per estar amb algú.

De sobte em vaig despertar i vaig pensar "l'essencial és invisible als ulls".  Sort que tot això havia estat un malson.

 

AH! AQUELLA TOMBA!

-Ah! Aquella tomba! És la d'en Xicu Boig: va dedicar els seus últims anys a descobrir què en queda del forat d'una rosquilla  - la seva essència – després de menjar-te-la. En Xicu no sabia que l'essencial és invisible als ulls. Morí d'un atac de sucre.

La Dra Aristó sentint allò obrí uns ulls com plats i esclafí a riure. Unes riallades que posaven fi a mesos de recerca motivada per un críptic epitafi d'un cementiri abandonat d'un poblet de muntanya «Buscar l'essència del forat el portà al forat».

ULLS EXPRESSAMENT CECS

Les empentes primer i, de seguida, els cops de porra, les puntades o, fins i tot, les bales de goma, s'acarnissaven tot d'una contra aquella gent que, massa confiada com sempre, només volia exercir un dret tan evident com el de votar. Tot de càmeres, ulls més enllà del moment, desaven deleroses tots els detalls de l'escena. Només dos anys després, en el judici dels fets, els jutges dictaminaven que l'essencial és invisible als ulls i que qui gemega és simplement perquè ha rebut. Tururut.

 

 

 

 

TANCA ELS ULLS PER VEURE

En el seu reflex hi veu una dona de mirada perduda; a l’altra banda del vidre, s’hi superposa la figura estirada i absent de qui ho ha compartit tot amb ella. Com si mirés per la finestra d’un tren en marxa, veu passar les estacions de la vida. Tanca els ulls ben fort i una mà sobre l’espatlla la relaxa, mentre els llavis, que tant ha estimat, li xiuxiuegen que l’essencial és invisible als ulls i que ell ara forma part d’ella. Somriu, obre els ulls i deixa el reflex enrere.

 

 

SHHH

Ell va voler encendre la llum de la tauleta de nit.
Ella li va agafar la mà i, posant-li el dit índex als llavis, li va dir:
-Shhh, l'essencial és invisible als ulls.
El va besar amb els seus llavis carnosos i van seguir fent l'amor tota la nit.

TAPA'M ELS ULLS

En Pau que tot s’ho mirava amb les mans parades sempre esperant rebre alguna cosa. Que només coneixia l’amor per conveniència. A qui tothom al seu voltant havia ensenyat a estimar amb la vista i no amb el cor, a només sentir no a escoltar, a cridar paraules buides no a parlar, a valorar a la gent pel físic no per qui realment eren. Va ser la Laura una noia cega qui li va demostrar que  l’essencial és invisible als ulls, doncs si no ho fos, com podrien els cecs estimar?

INVISIBLE

“L'essencial és invisible als ulls”. Cada dia, sortint de l’escola, en travessar el carrer, els regalava una frase. Sentenciava amb la mirada perduda en un horitzó que mai no havia vist ni veuria. Observà de lluny com acaronava el musell del seu gos. S’havia estintolat plàcid sobre els seus peus. No entenia la seva enteresa. La vida no havia estat generosa amb ell. Dormia brut, sobre cartrons al carrer. “Invisible”, va cridar el cec, i el pigall es va aixecar d'un bot per tornar a fer-li d'ulls.

ÉS UN DIA TÍPIC D'ESTIU

És un dia típic d’estiu. Miro el cel. El dia s’aixeca i fa xafogor. Fa dia de platja. Però a l’horitzó s’acosten grans núvols, que creixen i creixen, són blancs i semblen cotó fluix. Passen les hores, la calor s’intensifica, però a poc a poc es fa fosc. Els núvols són al damunt, no són blancs, són grisos, ben grisos. Cauen les primeres gotes, de fons els trons. Plou amb ganes. Els carres petits rius. Llampega i sento forts trons que em fan pensar que l’essencial és invisible als ulls.

 

 

 

 

BOUTADE

L
        '
  E
          S
  S
E
                   N
      C
           I
A
            L
  É
         S
 I
         N
V
    I
          S
   I
  B
                           L
                  E
            A
  L
         S
             U
     L
         L
       S
.

Bases dels 7è concurs de microrelats en blog

Aquest any presentem la setena edició del concurs de microrelats. Oferir-vos l'oportunitat d'escriure i crear peldesenvolupament personal és un dels objectius de les biblioteques publiques, també la nostra. Ja han passat sis anys des del primer microrelats en blog i us agraim que any rere any hàgiu participat i gaudit escrivint i omplint les xarxes socials amb les vostres creacions. També en aquesta edició us convidem a fer-ho posible.

Una de les efemérides literàries del 2019 és la celebració dels 75 anys de la mort d'Antoine de Saint-Exupéry, autor de la gran obra clàssica El petit príncep.

El petit príncep (1943), narra la trobada entre un nen i un aviador. Les converses que mantenen entre ells fan replantejar la vida dels adults. que apareix con absurda. Una obra amb moltes al·legories, escrites amb un llenguatge planer i senzill, que ens descobreix part de les reflexions de l'autor sobre la concepció de la vida.

Aprofitant l'efemèride hem volgut dedicar aquest any a aquest clàssic, que encara és capaç de transmetre reflexió sobre la vida a tothom que el llegeix. Us convidem, doncs, a escriure un microrelat amb una de les frases més conegudes i que representen millor l'obra:

 

"L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS"

BASES DEL CONCURS

1. Hi poden participar totes les persones físiques majors de 12 anys.

2. El microrelat no pot excedir en cap cas els 500 caràcters, espais inclosos.

3. Les obres han de ser originals i inèdites.

4. Existeixen dues categories: categoria juvenil, de 12 a 17 anys, i categoria d'adults, a partir de 18 anys.

5. La participació en aquest concurs suposa el coneixement i l'acceptació d'aquestes bases.

6. El microrelat haurà de contenir la frase "L'essencial és invisible als ulls". Aquesta frase és una de les més emblemàtiques de l'obra El petit príncep.

COM PARTICIPAR-HI

1. S'haurà d'enviar el microrelat per correu electrònic a biblioteca@torroella-estartit.cat. L'assumpte haurà de ser: microrel@ts en blog. En el cos del missatge hi haurà d'haver un telèfon de contacte i un nom o pseudònim. El microrelat haurà d'estar adjuntat al correu electrònic amb un document de Word o equivalent. En cas que es doni un pseudònim, si es guanya se'n preservarà l'anonimat.

2. A mesura que es vagin rebent els microrelats, s'aniran publicant al blog del concurs http://mircrorelatsenblog.blogspot.com.es/ i també es penjaran a les pàgines de Facebook i Twitter de la Biblioteca.

QUÈ ES VALORARÀ

1. Que els microrelats no superin els 500 caràcters, espais inclosos. Els microrelats que els superin quedaran automàticament fora de concurs.

2. L'originalitat del text.

3. La qualitat lingüística i literària.

4. Que no superi el termini de presentació.

TERMINI

Podeu enviar els vostres relats dels del 25 de febrer fins al dia 12 d'abril.

JURAT

Hi haurà un jurat qualificat del món de la literatura i la llengua catalanes per valorar els microrelats.

PREMIS

Hi haurà dos premis:

-Premi a la qualitat literària per adults (a partir de 18 anys)

-Premi a la qualitat literària juvenil (de 12 a 17 anys)

Els premis es faran públics el 23 d'abril al blog del concurs i en diverses xarxes socials, i es trucarà personalment als guanyadors per tal que vinguin a buscar-lo. Tots dos premis constaran d'un val de 100 € per gastar en llibres.

La Biblioteca es reserva el dret de no acceptar ni publicar relats que incloguin paraules de mal gust, ni referències sexistes, ni relats que incitin a la violència o a la desconsideració envers les persones per qualsevol raó (sexe, raça, religió...) i en general que vagin en contra dels valors humans elementals.

Guanyadors dels microrelats en blog 2018

Categoria d'adults

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.

Pseudònim: esventat

Categoria juvenil

La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.

Nom: Ona Vilà

Entre naps i cols

I em sóc dit a mi mateixa “Pepita, que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però els anys passen tan de pressa que ja ni els atraput. I jo em sentut valenta per fer mercats un parei d’anys més. Les meves filles em diuen que no sé què d’una residència i el senyor metge que tindré treballs a tornar a caminar i que... prou tu! Que me’n ensortiré i que tal dia farà un any. Que jo sóc viscut una guerra i tot i anar de mal borràs, un refomut fèmur trencat no em farà pas tancar la parada!

La vida, una contínua prova

La vida és una contínua prova, on per sort o per desgràcia ens trobarem obstacle que ens impediran tirar endavant, però encara que al principi sembli que no és possible superar-los, és important saber que res ho és, sempre i quant lluitis. Encara que caiguem mil vegades, si persistim i ens esforcem encara que costi, al final ho aconseguirem, ja que les coses que realment importen no són fàcils d’aconseguir. Per tot això s’ha de tenir present que “Cal abandonar mai la tasca ni l’esperança”.

Fill meu

S’obre la porta i entra un aire ple de fum de tabac, olor a drogues i pudor a alcohol , puja per les escales i es deixa caure al llit. Quan la casa torna a estar en silenci m’aixeco del llit, s’ha deixat la porta oberta com sempre que torna de alguna festa i s’estira quan està a punt de creuar la línia del coma. Encara penja en la paret una foto vella i el somriure innocent de aquell nen em fa tenir clar que no s’ha de abandonar mai la tasca ni l’esperança i que, un dia, el meu fill tornarà.

Xut i...

L’entrenador saltava nerviós a la banda. Donava instruccions als jugadors, entre ordres i súpliques, crits desesperats... 

De sobte, falta a favor. L’oportunitat de victòria. I un crit li va sortir del pit:” Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. No sabia per què se li havia acudit la frase que la seva parella lingüística de l’escola d’adults li havia ensenyat aquell mateix matí. 

El xut va sortir de la bota fort, sec, potent, col·locat i la pilota, com una fletxa, es va clavar veloç...

Nihil nove sub sole

-“Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”!, va repetir en veu alta.

-Qui ha proposat aquest eslògan? És genial. És el que hem de trametre als votants: treball i constància per aconseguir el nostre anhel, sense perdre l’esperança... És un resum perfecte de la situació actual. Qui l’ha pensat?”, va demanar de nou el cap de campanya.

-Pompeu Fabra fa una colla d’anys”, va piular el becari, tímid, des del fons de la sala.

El silenci es va imposar. Res ha canviat tant. Cal continuar lluitant.

Una àvia moderna

Estic cansada de matinar, de fer deures i de tenir exàmens. Demà en tinc un altre. Buf, quin pal! Vull estar malalta! No, millor encara, vacances! No paro d’aixecar-me: ara aigua, ara una galeta, ara pipi... 

L’àvia de Capçanes que aquests dies la tenim a casa està endreçant la cuina. De sobte em diu: “-Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, nena”. 

-“Què dius àvia? faig jo. “-No pots parlar normal i no en català antic?”, afegeixo. I ella, seca, em diu –“que estudiïs, coi”.

Microrrelat

‘’Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança’’, i és veritat, ja que amb esforç i dedicació tot es pot aconseguir. Costa de creure, però, ja que això pot ser un llarg camí, que significa un món d’experiències que vas col·leccionant a la teva motxilla de vivències, portant-la allà on vagis. Per tant, cal no rendir-se mai. ‘’És clar, és fàcil dir-ho’’, i sí, jo pensava el mateix, però a mesura que vas madurant i canviant la forma de pensar, et vas adonant que és veritat.

La nova família

Avui, vaig a donar la benvinguda a la família Díaz, que es van mudar ahir. En tocar la portar, em ve a obrir la filla i la mare i em convida a berenar. Quan entro veig el pare estressat, perquè no li surten les galetes de xocolata, però va dir: ”No cal abandonar mai ni la tasca ni l’esparança”.

El gos parlant

Hi havia una vegada un gos o el seu amo. Un dia l’amo se’n va anar a passejar el gos per un camí i el va deixar anar. Després d’uns quilòmetres el gos va veure un esquirol i va sortir disparat a agafar-lo. L’amo el va trobar en una central nuclear, s’hi va apropar amb por i el gos li va parlar. L’amo es va espantar molt i va sortir corrents a avisar a la seva família per veure si estava somiant i quan la família va veure el gos, li van dir :”cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. 

Darrera cada esforç hi ha la recompensa

Un dia d’aquests la mestra de català va decidir posar-nos deures: concretament una redacció, per l’endemà. Suposadament, jo ja la tenia pensada. Però en el moment de començar a escriure no em sortia l’inspiració. M’anava desesperant i no sabia què fer. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. - (vaig pensar). Quan ja ho donava tot per perdut: Entrà la meva mare a l’habitació. Ella em començà a parlar, i de cop m’arribà la idea que em faltava.

Un dia escandalós

Hi havia una vegada un nen que treia molt bones notes. Era el més estudiós de tota la seva classe, però un dia no va tenir temps d’estudiar a causa dels extraescolars. Quan va arribar a casa seva es va preocupar per l’opinió del seus pares. La mare es va adonar que estava trist per la nota obtinguda. Ella se li acostà i li va dir: ‘‘Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.’’ A partir d’aquell dia, es va proposar distribuir el temps entre els estudis i el extraescolars.

Els exàmens d'en Pep

En Pep era el mes intel·ligent de la classe, i sempre tenia una mica de competivitat, per treure més bona nota, amb els seus companys. Un dia en Pep tenia un examen de matemàtiques i, com que sempre vol treure la millor nota de la classe, estava tot el dia tancat a la habitació estudiant i s’anava estressant cada vegada més i més fins que va voler deixar-ho. La seva mare li va dir que un senyor que es diu Pompeu sempre deia que “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"

Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades. Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites per la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Un trencaclosques engrescador

Vam passar un matí molt avorrit pensant que la tarda seria igual. La meva germana Laia em va proposar fer un trencaclosques de cinc-centes peces i així ho vam fer.

Jo me'n vaig cansar i vaig parar; ella va continuar.

L’endemà vam veure el trencaclosques acabat i la mare va dir: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança". Per aquest motiu la mare n'hi va regalar un altre. Em vaig adonar que havia obtingut una recompensa.

Temps d'espera

El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...

Esperança

Va cloure parsimoniosament els ulls, en desig de la foscor després del cop que la realitat li va fer. Només desitjava que tot acabés, però ell sol no podia, n’era incapaç. De sobte el vent bufà i una suau carícia li va recórrer el braç. No temis, li diu, sóc jo, la teva única fe. I en silenci absolut el va fer recordar que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I amb una exhalació va sortir de la foscor, amb aires renovats, decidit altre cop a lluitar contra els seus pecats.

El Pare pare

- Però Pare, vostè em va dir que…

- Germana Dolors, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

- Exacte Pare, la tasca. Però vostè em va dir que era...

- Va ser només una relliscada, germana.

- Si, ja, però aquestes dues ratlletes volen dir que estic...

- Que està què, germana?

- Doncs això,... I que vostè es el pare.

- Si germana, jo sóc el Pare de tots i totes.

- No Pare, crec que no m’ha entès.

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.

La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.

Mar de llàgrimes

Amb la pell arrugada, resseca i colrada segueix sortint cada tarda a mar. És l'única distracció que li queda, l’única manera d’empènyer els dies cap endavant. Es segueix repetint que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, però ja no s’ho creu. Només anhela tornar a port i que la Carmeta l’esperi a la punta de l’espigó, bressolant aquell mocador blanc, però no. Una llàgrima li regalima galta avall i cau, perdent-se entre les onades del mar. El mar on descansa la seva estimada Carmeta.

Perduts?

Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança! -cridà el capità a la tripulació de l'Estrellat.

Tot era aigua, només el sol que es començava a amagar a l'horitzó els acompanyava. Estaven perduts, però tot i així el capità els continuava escridassant amb aquella cantarella.

Ja ho deia ja, el seu company de cabina, aquell no era un bon nom per a una nau…

 

En honor a Stephen Hawking, un cosmòleg, físic i astrofísic

Tot va començar quan tenia vint anys, li van diagnosticar una malaltia degenerativa que l’acompanyaria fins a la mort, però aquesta, avançava ràpidament i els metges li van donar sis mesos de vida. Passat aquest temps l’home, meravellosament seguia viu. Parlo de Stephen Hawking, un home, que ens ha de servir d’exemple i que no va abandonar mai ni la tasca ni l’esperança donant-nos a conèixer els seus descobriments com a astrofísic. Va morir el passat 14 de març del 2018, amb setanta-sis anys.

Fabra i les formigues

A vegades els animals i les persones ens assemblem més del que ens pensem:

Una formiga treballa sense parar durant el bon temps per aconseguir menjar i construir un refugi per l’hivern. Tot i això, l’ajuden més formigues.

Pompeu Fabra va anar pels pobles de Catalunya recollint paraules per tal d’aconseguir normalitzar i crear el diccionari de la llengua catalana. A en Pompeu, l’ajudà tot Catalunya.

Per aconseguir un objectiu, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Iaia

Fa dies que provo d’embastar, cosir, trencar el fil amb les dents i res. La iaia ho feia distretament, amb la mirada perduda pensant qui sap què, escoltant una ràdio de fusta atrotinada i afònica. Ella, asseguda a la freda sala de cosir i anar fent... Jo, ara, amb tota la meva voluntat i mossegant-me els llavis, perdo els nervis al primer intent d’enfilar. Un forat massa petit per encabir somnis. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Quins somnis tenia la iaia entre puntada i puntada?

Tieta

Obro la finestra confiant que el dia serà clar. Els genolls inflats em tiben cap al llit. Estic cansada, adolorida i sola. Obro la porta de l’armari i somric en veure-hi el paper penjat mesos enrere: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Llegeixo cada matí aquesta frase, que em renova la força. És el clic que em fa canviar la cara, arreglar-me i sortir a enfortir els meus vells genolls. I animo les amigues, anem a esmorzar i seguim mantenint viva la nostra il.lusió de viure i somriure.

Arrugues de colors

Ella tenia moltes arrugues, jo les hi coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat, estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment, regalant-nos un preciós darrer somriure.

Renúncia

-Penseu, doncs, fer-li cas al vell?

-Preneu esment amic meu, ell és el meu pare, i com a tal, li dec obediència.

-Però està estroncant la vostra vertadera voluntat, el vostre destí…

-Prou! No se’n parli més. El sacerdoci no podrà esdevenir la meva raó de ser.

-I aleshores?

-Tinc fe, potser la vida em depara altres projectes més engrescadors.

-Em corprèn, la valentia amb què ho afronteu!

-Creieu-me, apreciat amic, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!

Guanyadors microrelats en blog 2017

Microrelat de la categoria juvenil

La medicina de l'ànima, d'en Martí Pujol Quintana.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria Elias de Torroella de Montgrí.

Microrelat de la categoria d'adult

Pèsol o cigró, d'en Josep Maria Bertran Comellas.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.

Enhorabona als guanyadors!

Malgrat que sempre hi ha uns guanyadors, nosaltres volem felicitar a tothom que s'ha animat a crear una petita història, perquè gràcies a tots els vostres microrelats el concurs tira endavant cada any amb més força i participació. A més, aquest concurs ens ha permès emplenar les xarxes socials de petites creacions, la qual cosa aplaudim amb entusiasme. Moltes gràcies i molt bona lectura i escriptura!

Quan els del "Movimiento"...

Quan els del " Movimiento" van convertir la Biblioteca Municipal en un saló recreatiu per a excombatents (dels seus, és clar), ľavi Gerard ja només va poder llegir quan anava a la comuna. Malauradament no defecà prou durant la vida com per acabar-se sencera "A la recerca del temps perdut" de Proust.

Una nit diferent

Un dia a la biblioteca del meu poble, em vaig decidir per una novel·la d'història que semblava molt interessant. Mentre llegia, em vaig trobar al mig d'aquell bosc, on hi havia uns cavallers a punt de començar una gran batalla. Tothom era molt violent. Vaig sentir molta por; un d’ells, venia per mi, amb una espasa ben punxeguda, i just a punt que passés alguna cosa dolenta, vaig veure una mà que m'agafava i m'estirava. Era la mà de la bibliotecària que m'avisava que m'havia quedat adormida.