El gos parlant

Hi havia una vegada un gos o el seu amo. Un dia l’amo se’n va anar a passejar el gos per un camí i el va deixar anar. Després d’uns quilòmetres el gos va veure un esquirol i va sortir disparat a agafar-lo. L’amo el va trobar en una central nuclear, s’hi va apropar amb por i el gos li va parlar. L’amo es va espantar molt i va sortir corrents a avisar a la seva família per veure si estava somiant i quan la família va veure el gos, li van dir :”cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. 

Darrera cada esforç hi ha la recompensa

Un dia d’aquests la mestra de català va decidir posar-nos deures: concretament una redacció, per l’endemà. Suposadament, jo ja la tenia pensada. Però en el moment de començar a escriure no em sortia l’inspiració. M’anava desesperant i no sabia què fer. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. - (vaig pensar). Quan ja ho donava tot per perdut: Entrà la meva mare a l’habitació. Ella em començà a parlar, i de cop m’arribà la idea que em faltava.

Un dia escandalós

Hi havia una vegada un nen que treia molt bones notes. Era el més estudiós de tota la seva classe, però un dia no va tenir temps d’estudiar a causa dels extraescolars. Quan va arribar a casa seva es va preocupar per l’opinió del seus pares. La mare es va adonar que estava trist per la nota obtinguda. Ella se li acostà i li va dir: ‘‘Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.’’ A partir d’aquell dia, es va proposar distribuir el temps entre els estudis i el extraescolars.

Els exàmens d'en Pep

En Pep era el mes intel·ligent de la classe, i sempre tenia una mica de competivitat, per treure més bona nota, amb els seus companys. Un dia en Pep tenia un examen de matemàtiques i, com que sempre vol treure la millor nota de la classe, estava tot el dia tancat a la habitació estudiant i s’anava estressant cada vegada més i més fins que va voler deixar-ho. La seva mare li va dir que un senyor que es diu Pompeu sempre deia que “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.”

"Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"

Em miro els peus i veig que tinc les soles de les sabates ben gastades. Els peus em fan mal i els genolls també. Aixeco el cap, i a cada paper que veig, hi ha escrites múltiples paraules. Sé que totes elles han estat escrites per la meva mà i les milers de plomes que he gastat. Recorrent els diferents pobles de Catalunya he reunit tots els mots ordenats alfabèticament en un llibre i haig de dir que ha valgut la pena, ja que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Un trencaclosques engrescador

Vam passar un matí molt avorrit pensant que la tarda seria igual. La meva germana Laia em va proposar fer un trencaclosques de cinc-centes peces i així ho vam fer.

Jo me'n vaig cansar i vaig parar; ella va continuar.

L’endemà vam veure el trencaclosques acabat i la mare va dir: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança". Per aquest motiu la mare n'hi va regalar un altre. Em vaig adonar que havia obtingut una recompensa.

Temps d'espera

El cos arrugat de l’avi es vinclava damunt el solc que cavava, cop rere cop, expert i just en cada gest. La néta restava com enamorada tota l'estona, no sabent distreure la mirada fora d'ell per res, mentre el seguia amb curtes passes en el seu avançar solc enllà. Esperava l'instant que ell li reiteraria el consell aquest que ha desat tota la vida. I sí, ho tornà a pronunciar: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". Poques setmanes després menjaven aquells enciams tan tendres...

Esperança

Va cloure parsimoniosament els ulls, en desig de la foscor després del cop que la realitat li va fer. Només desitjava que tot acabés, però ell sol no podia, n’era incapaç. De sobte el vent bufà i una suau carícia li va recórrer el braç. No temis, li diu, sóc jo, la teva única fe. I en silenci absolut el va fer recordar que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. I amb una exhalació va sortir de la foscor, amb aires renovats, decidit altre cop a lluitar contra els seus pecats.

El Pare pare

- Però Pare, vostè em va dir que…

- Germana Dolors, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

- Exacte Pare, la tasca. Però vostè em va dir que era...

- Va ser només una relliscada, germana.

- Si, ja, però aquestes dues ratlletes volen dir que estic...

- Que està què, germana?

- Doncs això,... I que vostè es el pare.

- Si germana, jo sóc el Pare de tots i totes.

- No Pare, crec que no m’ha entès.

Un dia crític que acabà bé

Alçà el cap i rellegí el text gravat a la llinda «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança». Inspirà profundament, féu una última llambregada al text i entrà. Sentí unes veuetes i una gran pau interior l’omplí: havia trobat El Refugi. El lloc on s’havien amagat tot un bé de déu de diacrítics proscrits. Es relaxà i escoltà com es distreien jugant als disbarats: «una dona que dóna sèu al seu nét encara net»; «uns ossos amb òssos es barallen per una móra mora»... i Pompeu, lluny, somriu.

La Tasca i l'Esperança, dues germanes...

La Tasca i l'Esperança, dues germanes. Una sempre té feina, no para mai quieta i remuga de l'altra que sempre sospira esperant allò que desitja. La mare se les mira, sap que són diferents, però que cada una és el complement de l'altra. L'Esperança és l'aire que necessita la Tasca quan la feina l'ofega i la feina de la Tasca ajuda a l'Esperança aconseguir allò que vol. La mare s'adona que cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança perquè juntes poden aconseguir allò que es proposen.

Mar de llàgrimes

Amb la pell arrugada, resseca i colrada segueix sortint cada tarda a mar. És l'única distracció que li queda, l’única manera d’empènyer els dies cap endavant. Es segueix repetint que cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança, però ja no s’ho creu. Només anhela tornar a port i que la Carmeta l’esperi a la punta de l’espigó, bressolant aquell mocador blanc, però no. Una llàgrima li regalima galta avall i cau, perdent-se entre les onades del mar. El mar on descansa la seva estimada Carmeta.

Perduts?

Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança! -cridà el capità a la tripulació de l'Estrellat.

Tot era aigua, només el sol que es començava a amagar a l'horitzó els acompanyava. Estaven perduts, però tot i així el capità els continuava escridassant amb aquella cantarella.

Ja ho deia ja, el seu company de cabina, aquell no era un bon nom per a una nau…

 

En honor a Stephen Hawking, un cosmòleg, físic i astrofísic

Tot va començar quan tenia vint anys, li van diagnosticar una malaltia degenerativa que l’acompanyaria fins a la mort, però aquesta, avançava ràpidament i els metges li van donar sis mesos de vida. Passat aquest temps l’home, meravellosament seguia viu. Parlo de Stephen Hawking, un home, que ens ha de servir d’exemple i que no va abandonar mai ni la tasca ni l’esperança donant-nos a conèixer els seus descobriments com a astrofísic. Va morir el passat 14 de març del 2018, amb setanta-sis anys.

Fabra i les formigues

A vegades els animals i les persones ens assemblem més del que ens pensem:

Una formiga treballa sense parar durant el bon temps per aconseguir menjar i construir un refugi per l’hivern. Tot i això, l’ajuden més formigues.

Pompeu Fabra va anar pels pobles de Catalunya recollint paraules per tal d’aconseguir normalitzar i crear el diccionari de la llengua catalana. A en Pompeu, l’ajudà tot Catalunya.

Per aconseguir un objectiu, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Iaia

Fa dies que provo d’embastar, cosir, trencar el fil amb les dents i res. La iaia ho feia distretament, amb la mirada perduda pensant qui sap què, escoltant una ràdio de fusta atrotinada i afònica. Ella, asseguda a la freda sala de cosir i anar fent... Jo, ara, amb tota la meva voluntat i mossegant-me els llavis, perdo els nervis al primer intent d’enfilar. Un forat massa petit per encabir somnis. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Quins somnis tenia la iaia entre puntada i puntada?

Tieta

Obro la finestra confiant que el dia serà clar. Els genolls inflats em tiben cap al llit. Estic cansada, adolorida i sola. Obro la porta de l’armari i somric en veure-hi el paper penjat mesos enrere: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

Llegeixo cada matí aquesta frase, que em renova la força. És el clic que em fa canviar la cara, arreglar-me i sortir a enfortir els meus vells genolls. I animo les amigues, anem a esmorzar i seguim mantenint viva la nostra il.lusió de viure i somriure.

Arrugues de colors

Ella tenia moltes arrugues, jo les hi coneixia totes, però aquell dia n’hi havia que em somreien per primer cop. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, va dir amb la serenor més gran que l’hi havia vist. Aquells camins llaurats en el rostre em descobrien un passat feliç, on havia rigut, besat, estimat. Un abans on jo no existia, ni la mare, tan sols ella i la seva joventut grisa, matisada amb colors. Alegries que la visitaven en aquell moment, regalant-nos un preciós darrer somriure.

Renúncia

-Penseu, doncs, fer-li cas al vell?

-Preneu esment amic meu, ell és el meu pare, i com a tal, li dec obediència.

-Però està estroncant la vostra vertadera voluntat, el vostre destí…

-Prou! No se’n parli més. El sacerdoci no podrà esdevenir la meva raó de ser.

-I aleshores?

-Tinc fe, potser la vida em depara altres projectes més engrescadors.

-Em corprèn, la valentia amb què ho afronteu!

-Creieu-me, apreciat amic, cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança!

Guanyadors microrelats en blog 2017

Microrelat de la categoria juvenil

La medicina de l'ànima, d'en Martí Pujol Quintana.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria Elias de Torroella de Montgrí.

Microrelat de la categoria d'adult

Pèsol o cigró, d'en Josep Maria Bertran Comellas.

Premi: 100€ per gastar a la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.

Enhorabona als guanyadors!

Malgrat que sempre hi ha uns guanyadors, nosaltres volem felicitar a tothom que s'ha animat a crear una petita història, perquè gràcies a tots els vostres microrelats el concurs tira endavant cada any amb més força i participació. A més, aquest concurs ens ha permès emplenar les xarxes socials de petites creacions, la qual cosa aplaudim amb entusiasme. Moltes gràcies i molt bona lectura i escriptura!

Quan els del "Movimiento"...

Quan els del " Movimiento" van convertir la Biblioteca Municipal en un saló recreatiu per a excombatents (dels seus, és clar), ľavi Gerard ja només va poder llegir quan anava a la comuna. Malauradament no defecà prou durant la vida com per acabar-se sencera "A la recerca del temps perdut" de Proust.

Una nit diferent

Un dia a la biblioteca del meu poble, em vaig decidir per una novel·la d'història que semblava molt interessant. Mentre llegia, em vaig trobar al mig d'aquell bosc, on hi havia uns cavallers a punt de començar una gran batalla. Tothom era molt violent. Vaig sentir molta por; un d’ells, venia per mi, amb una espasa ben punxeguda, i just a punt que passés alguna cosa dolenta, vaig veure una mà que m'agafava i m'estirava. Era la mà de la bibliotecària que m'avisava que m'havia quedat adormida.

Em dic diccionari

Em dic diccionari i visc a la biblioteca en unes lleixes amb molts amics. Durant uns anys em sentia proper a les persones perquè venien a buscar-me quan tenien dubtes o no sabien el significat d’algunes paraules. Em sentia viu quan giraven les meves pagines, sentia com un pessigolleig que em provocava alegria. Un dia tot això va canviar, em va sortir un enemic, el Google. Ara aquest pessigolleig es dona poques vegades, però sóc feliç perquè la gent que ara m’agafa té pocs recursos.

La biblioteca

La Mariona va anar, a la tarda, a la biblioteca. La bibliotecària li va dir que podia endur-se uns quants llibres. Va veure uns llibres que mai havia vist, però eren diferents als altres: portaven cadenats! Dels llibres va sortir un fum que mai havia ensumat. De dins van sortir uns monstres espantosos i es van escapar dels seus llibres! La Mariona va demanar ajuda a la bibliotecària i juntes van atrapar tots els monstres. Ella va entendre el perquè d’aquells llibres que ningú buscava ni volia.

D'avui no passa

Restaven pocs minuts per al tancament. Estava disposada a fer-ho. Havia arribat el moment. D'aquell dia no passava. Li suaven les mans. Sabia que aquell pas la marcaria per tota la vida. No podia fallar, no ho faria. Així que es va acostar al taulell, va alçar una mica la veu perquè la poguessin sentir bé i… els hi va demanar si us plau si us plau que li fessin el carnet!!!

El misteri dels llibres

Un senyor molt llest que tenia poders màgics, vivia a Torroella de Montgrí. Sabia tot el que havia passat l’any 500 a.C o el que passaria l’any 2500. Cada cop que descobria quelcom, el seu cap anava creixent fins que un dia li va explotar. Tots els seus estudis, les seves prediccions, els seus invents, van quedar escrits als llibres que ara ens trobem quan passegem per una biblioteca. Gràcies a ell, les pàgines blanques d’abans, ara tenen un contingut per ensenyar.

La biblioteca per ocells

L´oncle Miliu te dos grans passions a la seva vida, els ocells i llegir. Un mal dia el seu ocell, el Sr. Plomes es va morir de vellet, a ell també li agradava molt llegir, cada dia a les 4 de la tarda l’oncle i l’ocell llegien dos capítols d’algun llibre però el Sr. Plomes no va poder acabar El Quixot. En honor seu, per ser el lloro que més llibres havia llegit van reformar casa seva en la primera biblioteca per ocells i va tenir molt d’èxit i ara els ocells la visiten.

Dimensió desconeguda

La Laura, asseguda rere el taulell de préstec, va sentir com el misteriós visitant provocava un terrabastall a la secció de novel·les de ficció: llibres, revistes, còmics... tot el terra era un garbuix . Va aixecar-se d’una revolada i, indignada, es va dirigir a la zona de l’incident. Un soroll potent i alhora absorbent augmentava a mesura que s’hi apropava, com si un tornado s’anés empassant llibre rere llibre, plana rere plana, lletra rere lletra, a l’estrany visitant i a ella mateixa.

L'homoteca

Encara que no us ho acabeu de creure us asseguro que és cert. Són tres quarts de quatre i les portes de l’homoteca són tancades, la Febre d’Or, està nerviosa, vol saber més. Nomes en sap de lletres i necessita entendre el perquè dels números. L’homotecaria obre, la Febre d’Or, emocionada, es dirigeix a la secció de ciències, entre moltes possibilitats del prestatge escull l’exemplar més vell, té cent vint anys, es diu Joan i és matemàtic. L’agafa en préstec, el tornarà en quinze dies.

Melangia

Des de l’ampit de la finestra albira el món: el brogit del trànsit i la vida frenètica de la ciutat i, més enllà, la seva mirada travessa aquest formiguer i s’atura, complaguda, en el noi que cada dia seu al mateix lloc de la rònega biblioteca i fulleja, parsimoniós, les velles pàgines d’un grisenc manuscrit. L’olor de paper vell i de murs humits li arriben de l’altra banda del carrer. Li porten records amables, mentre una llàgrima li davalla galta avall. Si pogués tornar a ser bibliotecari...

La meva lleixa favorita

Així que, quan vaig entrar a la biblioteca i m'ho vaig trobar tot fosc, vaig pensar que devia estar tancada. Tot i així, vaig avançar sigil·losament esperant que no hi hagués ningú.

Vaig anar cap a la meva lleixa favorita i vaig començar a fullejar els llibres que més m'agradaven. Alguns ja me'ls havia llegit, d'altres no, però embadalida per la manera com els escriptors expressaven tot al seu voltant em vaig deixar caure al terra i sense importar-me si algú em veia, no vaig parar de llegir.

Sí, sóc jo

Sí, sóc jo, un llibre de la biblioteca. Els meus amics i jo som una finestra oberta a l'aprenentatge. La gent ve a la biblioteca a llegir llibres entretinguts i divertits. Alguns se'ls emporten a casa, però de vegades els tornen trencats. Jo prefereixo quedar-me a la biblioteca. Com que sóc un llibre molt antic gairebé ningú no em vol llegir, però el que no saben és que els llibres més antics som els més savis.

Els llibres som les ales per volar cap a l'aventura.

 

El bibliotecari

Quan la senyora Caterina s’aixecà, deixà la revista a la prestatgeria i se’n va anar el bibliotecari va saber que ja era l’hora de tancar. Com cada dia, amb parsimònia, apagà l’ordinador, va tancar els llums i la porta i marxà cap a casa.

Si tot aixó no ho hagués fet de manera rutinària i sense esma s’hauria adonat que encara quedava un home, a la taula del fons, llegint un llibre, tot capficat i entotsolat.

Quan l’endemà obrí la porta el lector encara era allà.

Agraïment

Tots pelegrinem en una biblioteca en espiral. Una biblioteca pròpia, que creix a cada passa. Ara mateix, mentre la teva vista avança per aquest camí de lletres fressat per ulls de tots colors.

Jo, però, m’he rebel·lat: desfaig el camí resseguint les línies de dreta a esquerra. Recularé fins a l’origen del trajecte, el centre de l’espiral, on em retrobaré amb l’infant que vaig ser. I a qui seu al meu costat, iniciant-me en els difícils camins de lletra de pal, li donaré les gràcies.

Pèsol o cigró

Quan després d’haver-se llicenciat amb excel·lent, d’haver tret unes oposicions, d’haver-se casat i tingut mainada i d’haver treballat trenta-cinc anys a la Biblioteca Municipal li van dir que no era un pèsol sinó un cigró, no ho volgué acceptar de cap manera. Ell insistí, aportà documentació acreditant que era un pèsol negre del Berguedà. Però l’interventor ho va preceptuar d’un cop de ploma i el, fins ara, pèsol irredempt es partí pel mig i passà a millor vida.

Davant els meus ulls

Davant els meus ulls cremaven les flames de la història. Les lletres de milers de pergamins dansaven dins el foc que consumia les estanteries. Desenes de figures negres corrien de banda a banda amb galledes d'aigua intentant apagar les insistents flamerades que esborraven parts de la història. Jo no podia apartar la mirada d'aquell espectacle macabre, sense acabar d'assimilar el que acabava de fer. Aquella nit va cremar el món, aquella nit va cremar la biblioteca d'Alexandria.

Shh silenci

No és usual en mi entrar en una biblioteca. Tinc pànic al silenci. Aquell dia, obligat per la

necessitat d’informació pel treball de recerca, vaig endinsar-me en aquell silenciós món. Només entrar, vaig sentir com el silenci em paralitzava. Per batre’l em vaig posar els auriculars i m’hi vaig submergir. Mogut pel ritme de la música, vaig començar a colpejar la

taula. De cop la biblioteca va començar a sonar com una orquestra on els objectes eren els protagonistes. De fons un shh, i de nou silenci.

Solidaritat a la biblioteca

. L’altre dia, quan vaig entrar a la biblioteca vaig veure dos nens petits de sis i vuit anys que llegien “La Caputxeta vermella”, i quan van acabar el més petit va dir:

-Jo sóc el bo i tu ets el dolent.

Tot seguit el de vuit anys es va empipar. La bibliotecària que passava per allà els va preguntar:

-Què us passa?

Un va respondre:

-Que volem ser tots dos bons i cap de dolent.

Després vaig intervenir jo per posar pau i vaig dir:

-Ja faig jo de dolent.

Tots tres vam seguir jugant contents

Bocins de felicitat

Visc en un forat rere la lleixa de novel·la negra. A la tarda observo els infants que miren contes, els joves que fan deures d'escola i els avis que fullegen el diari. Quan per fi surt la lluna, la biblioteca queda buida. Surto del cau enmig del silenci i passejo entre les fileres de llibres. Em cabusso en la lectura d'un d'ells fins que els primers rajos de sol m'avisen que la nit s'acaba. Endreço el llibre i badallant torno cap al cau. Demà gaudiré altra volta d'aquest bocí de felicitat.

L'un davant de l'altre

Asseguts l’un davant de l’altre, com cada tarda a la mateixa hora, a la mateixa taula. Jo faig veure que llegeixo i ella també. Aixeco la mirada per veure si em mira, i ella també, i veig que em mira i em faig l’orni i ella també. Li trepitjo el peu per sota la taula i diu “ai!” i un senyor “eh” i la bibliotecària “shht” i jo “ups!”. I ric una mica i ella també.

I així va començar tot i ja en fa set anys. Ara, l’un davant de l’altre, el mossèn em pregunta si la vull i dic “sí”,... i ella també.

La medicina de l'ànima

Les parets es mouen. S’hi sent la pluja i el vent amenaça d’emportar-s’ho tot. Però els llibres s’apilonen desordenadament damunt de caixes, de taules mig trencades i de bancs en mal estat. Nens i nenes riuen, fullejant llibres en idiomes que no havien vist mai abans. Ningú els diu que callin o guardin silenci. Escola o biblioteca? Tan s’hi val. A fora, tot és misèria, por, desesperació, desesperança. Però a dins, tot és imaginació, somni i esperança. És una llum dins el camp de refugiats.

Pirata!!

El nen de tres anys, el va veure aturat en una cantonada, el personatge més extraordinari que pogués descobrir: l'havia vist en els llibres de la Biblioteca Pere Blasi, i amb prou feines podia creure, estava a uns quants passos. ¡Mama és un Pirata! La mirada del nen el va conduir a la transformació més bella d'aquest home; va descobrir que era un Pirata, amb històries per explicar, amb una dignitat rescatada.

Complicitat

Vaig comprar el llibre per reposar-lo a la biblioteca, perquè mentre em embolicava l´història de Lenú i Lila, he bolcat el cafè a la taula i "l'amiga estupenda"  l'ha begut amb el gust que dóna amarar amb la pluja, ens hem quedat amb l'empremta que descobreix la complicitat eterna entre un bon cafè i un bon llibre.

Sensacions llibreres

M’endinso altre vegada en aquell indret i m’aturo davant les lleixes. Miro. Retrocedeixo i em despisto amb altres exemplars. Torno a fixar-m'hi. Furgo impacient i l’enxampo amb inseguretat. Vull desplegar-lo i esbatanar-lo de manera especial, delicada, prudent.
Els meus dits assaboreixen cada part de la seva misteriosa i enigmàtica figura. L’essència que desprèn em captiva, m’absorbeix. Els meus ulls ansiosos em delaten; desitjo fullejar-lo i devorar-lo lletra per lletra fins a l’últim detall.

El drac surt del llibre

Aquell dia ella va anar a la biblioteca d’hora per deixar-hi els diaris, que abans havia recollit a la papereria, ben ordenats, perquè tots els lectors habituals els trobessin a punt per a ser llegits. Molts d’ells ja es trobaven davant la porta en espera de poder entrar en aquell espai tan agradable i acollidor. Només que aquest cop s'hi va topar amb una sorpresa. Qui era aquell gran drac? De seguida ho va entendre: Era el drac de Sant Jordi que venia a celebrar els deu anys de la biblioteca.

Amors ocults

Entre els amors de nit a la biblioteca el més abracadabrant no fou la descoberta del de Tom Sawyer i Anna Karènina - un complex d'Èdip? - o aquell altre d'Alícia i el Capità Nemo - les tàctiques triomfadores d'un vell verd? -, sinó el de Mathilda i Gregor Samsa; més que res perquè aquest sols admès com a amant en el seu paper i aspecte de cuc més fastigós.

Enlleixats

Sempre en guàrdia, traient pit per no quedar arraconats, cada dia n’arriben de nous.

Esperant una manyaga t’engrapen i ja has begut oli, segrestat, del sofà al llit, del vàter a la cuina, impregnat amb totes les ferums, subratllat, rebregat i cisat per tots costats.

I els del Club, lletraferits que jugant entre pàgines et despullen i com un bon amant et resisteixes, fins a trobar l’enginy  d’intercanviar petits fragments, per relligar-te de nou i tornar a ser l’escollit.

Cafè amb llet

-Un café amb llet i un croissant.
-Com diu?
-Un café amb llet i un croissant, sisplau - va repetir distret, continuant la seva lectura.
El bibliotecari es va quedar tant esturat de la situació que va anar a buscar un café a
la màquina de la saleta, va treure el croissant que s'havia comprat al matí de sota el 
mostrador i li va donar.
-Tingui, convida la casa.
Al cap i a la fi, no podia trencar aquell moment sublim de concentració. La lectura en 
tot el seu esplendor!

La criminalitat dels deures

Els deures sobre l'Expulsió dels moriscos l'obligaven a trepitjar la biblioteca, on temia que l'opressió dels llibres l'ofegués en la cultura.

Va llegir que, en conquerir Granada, n'havien cremat la biblioteca per apagar l'Islam. Li semblava sentir l'escalfor i el crepitar de les flames, i crits. Es va sorprendre capficat en la lectura.

Els bombers es rendiren. El jove lector no responia al foc ni als seus crits. Havia entrat sabent-se víctima dels llibres, i poc després en retiraven el cadàver.

Això és teu

Sabia que et trobaria entre les estanteries de la biblioteca. «Això és teu», vaig dir amb un fil de veu. Vas apartar la vista del llom d’un d’aquests autors que només tu coneixies i et vas quedar perplex, just en el lloc on més segur et senties. «No, no vull que em diguis res», vaig dir amb una llàgrima als ulls, subjectant el que t’oferia. Era una ampolla de whisky a mig buidar. «No, no puc suportar entrar casa, veure-la allà i pensar que mai més ens l’acabarem junts».

Lepisma saccharina

Eficaces destructores de tresors patrimonials, preferien el bon paper artesanal poc tractat industrialment, com el dels documents més antics i valuosos, per això s’amagaven en museus i gliptoteques. Ella vivia en biblioteques no cercant la qualitat material sinó la literària, no assaboria la cel·lulosa sinó la intensitat de la paraula, afamada per cruspir-se els mots d’aquell miserable amb la veu afònica de tant alçar-la contra aquells d’allà dalt. Era la mutant; la ignomínia de la seva espècie.